Tag Archive for: Any Jordi Rovira

Consideracions entorn de Tamarit

/in /by

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

Jordi Rovira i Soriano, el 8 de gener de 2010, publicà a La Vanguardia l’article “Tamarit, castell i vila” el qual he escollit com a motivació per participar en l’homenatge que la Reial Societat Arqueològica fa, en el transcurs de l’actual any 2024, en memòria de dit autor amb motiu dels deu anys del seu traspàs.

En Jordi es refereix a Tamarit com un castell i és just entorn d’aquest concepte que vull fer una primera consideració, ja que és del tot incorrecte referir-se al que actualment es conserva de l’antic nucli urbà de Tamarit com a castell car no és cap castell ans la vila closa medieval tancada per les muralles de l’època de Pere III restaurades en els segles XVI i XVII.

Tamarit, certament, tenia castell i no un sinó dos, atès que els tamaritans anomenaven castell a les cases dels seus senyors: l’arquebisbe de Tarragona i el castlà major. D’aquests dos, diguem-ne castells, el castell per excel·lència era la casa del castlà major que, segons un inventari del 1567, tenia a la planta baixa una entrada amb celler, la presó (element bàsic per merèixer el tractament de castell) i l’escala d’ascens a la planta primera on hi havia la sala, la cuina i tres cambres; el conjunt “casteller” es completava amb una cambra damunt la cuina, el rebost i la golfa. Aquest diguem-ne castell desaparegué o quasi durant la Guerra de Separació i, a la segona meitat del segle XVIII, només en quedava el record en la memòria col·lectiva i el solar, al costat de l’església major, damunt del qual havia estat bastit. El 17 de setembre de 1797, Joan de Suelves i de Montserrat, VI marquès de Tamarit, decidí donar utilitat al solar i el cedí a Ramon Oliver, pagès de Tamarit, per l’entrada d’un parell de gallines i el cens anual d’un sou. El marquès, en fer l’establiment , posà la condició que “sempre esdevindrà lo cas que jo o los meus volguessin reedificar aquest castell que ans ocupava lo dit pati y sos anexos, hage y dega dit adquiridor de deixar vàcua y expedida la dita casa fabricadora a favor de mi o dels meus, pagant a est tot lo valor tindrà aquella, evaluada per mestres ab tot idòneos de aquellas obras, fustas, ferros y demés”. No sabem si Ramon Oliver arribà a aixecar la casa, el cert és que en l’actualitat l’indret és un solar clos, propietat dels marquesos de Tamarit, a les parets del qual hi ha un cartell que informa al visitant que dit lloc, que és l’única part de Tamarit que no aconseguí adquirir Charles Dearing, forma part del “señorío de Tamarit”.

Una segona consideració a fer sorgeix de la notícia apareguda a la premsa[1] que Altafulla demana que els seus límits amb Tarragona siguin modificats en el sentit d’arribar fins al riu Gaià, argumentant per fer-ho que en aquestes 70 hectàrees del terme històric de Tamarit és ella la que dona serveis a la gent que hi resideix i no pas Tarragona. La qüestió de la modificació dels límits, davant negativa a cedir el territori per part de l’alcalde tarragoní Rubén Viñuales, és ara en mans d’una comissió tècnica de la Generalitat que haurà d’escoltar els arguments d’ambdues parts i decidir.

El tema de la modificació de límits ens porta a recordar el que fou el procés d’agregació de Tamarit a Tarragona. Començarem per recordar que durant els segles XIX i XX foren pocs els anys en què les recaptacions ordinàries fetes a Tamarit arribaven per cobrir les despeses municipals i les exigències de les autoritats civils i militars, tant provincials com estatals, per això, en el pensament dels tamaritans, s’anà gestant una solució que consideraven era l’única viable per resoldre els problemes de la municipalitat: la incorporació a un municipi veí.

Les necessitats econòmiques de Tamarit va fer creure a Altafulla que les podria aprofitar per incorporar-se una part del terme del municipi veí i així l’Ajuntament, el juliol de 1876, inicià un expedient davant de la Diputació de Tarragona “para la agregación de parte del término de Tamarit que lo divide el río Gaiá a fin que pueda el de ésta tener más riqueza en su favor”, però la cosa no passà d’aquí.

El primer cop que es plantejà el dràstic recurs de passar a Tarragona fou en la sessió del consistori tamarità del 3 d’agost de l’any 1887. Aleshores s’argumentà que “visto que los contribuyentes forasteros se niegan a querer contribuir en el reparto vecinal [extraordinari] y considerando por otra parte la imposibilidad de enjugar el déficit del presupuesto si los vecinos han de satisfacerlo pues por ser excesivo el recargo y no existir utilidades con que gravarlos y que por esta misma razón se tiene que acudir a la agregación de este pueblo y su término al de Tarragona”.

Tamarit incoà expedient d’incorporació a Tarragona, però restà aturat al Govern Civil. De l’any 1887 al 1897 serà aquest expedient, pendent de resolució, l’eximent que l’ajuntament tamarità presentarà enfront de les continues reclamacions de numerari que tant la Diputació com l’Ajuntament de Tarragona li feien perquè apromptés els contingents de contribucions que, al seu dia, li havien estat adjudicats. Les actes municipals tamaritanes d’aquests anys són plenes d’amenaces i disculpes i de peticions al Ministeri de la Governació per cobrar arbitris extraordinaris els quals suposaven normalment un recàrrec del 16% sobre els impostos territorials i industrials, un 200% sobre el impost de consums i alcohols i un 50% sobre les cèdules personals.

Les contínues contribucions extraordinàries arribaren a cansar els tamaritans fins al punt de fer-los tornar a plantejar-se la incorporació a Tarragona. La qüestió sorgí de bell nou en la sessió de l’Ajuntament del 6 de juny de 1897 i tothom hi estigué d’acord. Set dies més tard, en sessió extraordinària, la corporació s’aplegava de nou per satisfer els deutes amb Hisenda, la Diputació Provincial i l’Ajuntament de Tarragona, i atendre, al mateix temps, les obligacions pròpies del pressupost ordinari. La impossibilitat de fer-ho l’ocasionava, ho transcrivim de l’acta, “el exiguo número de vecinos del término, la gran extensión de éste, la riqueza imponible sumamente exagerada con que figura su amilloramiento y lo que sirve de base fundamental para la imposición de toda clase de impuestos y, por último, la legislación vigente concerniente a la tributación que priva a las Corporaciones municipales imponer a los contribuyentes forasteros sin casa abierta en su jurisdicción, otro recargo que el 12’80% como máximo sobre la contribución territorial”.

Malgrat els desitjos de Tamarit, la incorporació no es dugué a terme. La causa, molt possiblement, raïa en el fet que a Tarragona, tampoc no gaire sobrada de diners, no li devia abellir gens fer-se càrrec dels deutes tamaritans.

L’Ajuntament de Tarragona, el 13 d’octubre de 1882, considerava que l’agregació de Tamarit havia d’anar d’aquesta manera:

“…todo el caserio de Molnás, Rabasa y sus pertenencias hasta la playa y desde este puesto al interior Tarragona, doncs, veia bé que la part del terme tamarità situat al peu de la muntanya de sant Joan i fins a trobar el límit del terme altafullenc, és a dir, era molt més del que ara demana l’Ajuntament d’Altafulla.

L’Ajuntament de Tamarit, el 1897, tornà a promoure l’agregació i per dur-la a terme posà quatre condicions: Respectar l’escola pública establerta a Ferran, mantenir el contrcte amb la propietària de la casa del mestre, atendre les despeses de les funcions religioses i del pou públic, i que l’alcalde del barri de Ferran continuaria administrant les aigües del molí del Pas. Malgrat els desitjos de Tamarit la incorporació no es dugué a terme, la causa estava en el fet que Tarragona, no gaire sobrada de diners, no li abellia gens fer-se càrrec dels deutes tamaritans.

La tercera vegada que es parla d’agregar Tamarit a un altre municipi fou el setembre de 1939. Aquest cop la idea partí del governador civil i la idea, que no es materialitzà, era l’annexió a Altafulla. El pla només reeixí pel que feia al metge, el practicant i la llevadora

La integració de Tamarit a Tarragona arribà pe fi l’any 1950 sota les condicions que el nou municipi resultant portaria el nom de Tarragona i es faria càrrec de la liquidació dels deutes del de Tamarit i que milloraria els serveis públics de Ferran i de Monnars. El principal motiu que decidí Tarragona a acceptar la incorporació de Tamarit fou segons declarà Enric Olivé, l’alcalde d’aleshores, poder disposar de les platges del terme tamarità.

 

Salvador-J. Rovira i Gómez

[1] Mumbrú, Jaume: “Altafulla vol moure la frontera amb Tarragona 70 hectàrees”, Ara, 10 de febrer de 2024, p. 8.

 

Jordi Rovira Soriano, epigrafista de Tarraco

/in /by

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb els articles publicats per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 30 de novembre de 2012 titulat “El llegat d’Alföldy” i al Diari de Tarragona del 10 de novembre de 2013 titulat “El legado científico de Alföldy continúa vivo en Tárraco“. Excepcionalment, durant aquest mes de novembre, fem dues publicacions basades en el llibre Visions tarragonines.

A ulls dels especialistes podria semblar agosarat ‒però penso que al Jordi li hauria fet gràcia‒ titular així aquest breu escrit. I és que, certament, podem afirmar que el Jordi, apassionat com era de la seva ciutat, la seva història i els seus monuments, va exercir d’epigrafista, si amb aquest tecnicisme acadèmic hem de considerar, lato sensu, la persona interessada en la cerca, estudi i conservació de les antigues inscripcions llatines sobre pedra. En efecte, tot i acadèmicament aliè a la disciplina, el Jordi va tenir molt clar que el corpus epigràfic tarragoní, el més extens procedent d’una ciutat de fora d’Itàlia, era també part fonamental del patrimoni arqueològic de la gran Tarraco romana. I ho va demostrar de moltes maneres, però la més exitosa  va ser la fructífera associació esdevinguda amistat amb el gran historiador hongarès-alemany Géza Alföldy, un dels màxims especialistes en epigrafia en general, no només de Tarraco, i referent indiscutible en els estudis de l’Història de Roma, mort sobtadament el 6 de novembre de 2011, a peu del Partenó d’Atenes.

Des de finals dels anys 60, el prof. Alföldy es va dedicar a recollir i estudiar les inscripcions de Tarraco per encàrrec de l’Institut Arqueològic Alemany (DAI), i després de passar-se una bona temporada a la ciutat, va publicar el 1975 el primer catàleg modern, que són els volums de les Römischen Inscriften von Tarraco (RIT), il·lustrat amb les fantàstiques fotografies en blanc i negre de Peter Witte. A inicis dels 90 va començar la fase de reedició, ara dins del Corpus Inscriptionum Latinarum (CIL), que finalment va ser publicada en tres volums, el primer dels quals presentat a Tarragona el maig del 2011 pel mateix Alföldy. Malauradament els dos últims van sortir pòstumament (2012, 2016).

 La ciutat de Tarragona li va dedicar el I Congrés Internacional d’Arqueologia Tarraco Biennal un any després de la seva mort, glossat pel Jordi en l’article El llegat d’Alföldy (Amb T de Tarragona. La Vanguàrdia. 30 de novembre de 2012). Arran de la commemoració del segon any, ell mateix publicava El legado científico de Alföldy continúa vivo en Tárraco (10 de novembre de 2013 El Forum. Diari de Tarragona). El text arrancava posant en evidència una de les característiques del savi historiador més compartida per molts dels qui vam tenir la sort de conèixer-lo: la seva “sabiduría y calidez humana”.  El breu article manifestava d’una manera clara i explícita com la Tàrraco romana “sigue siendo deudora de la atención especialísima que el docto profesor dedicó a su historia antigua en centenares de artículos y monografías del máximo rigor científico”, afirmació que encara avui en dia es manté plenament vigent.

El Jordi va establir amb el prof. Alföldy una excel·lent relació com a informant, ja que gràcies a les seves cerques, coneixements i contactes locals podia ajudar a localitzar i facilitar informació sobre inscripcions noves o desaparegudes, una feina que difícilment era possible fer des de la seva ciutat Heidelberg. Aquesta col·laboració va quedar plasmada en moltes de les fitxes epigràfiques (schedae) i en el mateix pròleg del CIL de Tarraco, on li dedica aquestes paraules:amico Tarraconensi praestantissimo Jordi Rovira Soriano, qui inter alia mihi etiam titulos nonnullos recentioribus tempotibus repertos descripsit et imagines photographicas, praeterea libros varios misit. (“Al meu molt estimat amic de Tarragona Jordi Rovira Soriano, qui, entre altres coses, m’ha informat d’algunes inscripcions aparegudes recentment i m’ha enviat fotografies i també diversos llibres”). Aquest corpus de l’epigrafia de Tarraco que ens ha deixat el prof. Alföldy conté més de 1.500 inscripcions, unes 500 més de les recollides a les precedents RIT.

La mort del prof. Alföldy va afectar molt el Jordi. El va elogiar en el seu sentit discurs inaugural al congrés internacional dedicat en memòria, discurs que, havent quedat inèdit, va ser publicat al Butlletí Arqueològic (V, 34-35, pp. 270-275) en ocasió de l’aniversari de la seva pròpia mort. En ell posava de manifest l’amistat mútua i la gran admiració vers el gran savi, i va rememorar l’última vegada que es van veure i dinar junts a la part alta, una tarda del juliol del 2011, i es van acomiadar a la Plaça del Rei. Finalitzava el seu text amb una pluja de idees de com la ciutat de Tarragona podria homenatjar-lo, més enllà dels honors ja rebuts en vida, i que volem reproduir, com a mostra de la rellevància del llegat científic i personal que lligava per sempre la seva figura amb la ciutat, però, també, de l’interès personal del Jordi en continuar portant endavant l’estudi del corpus de les inscripcions romanes de Tàrraco, reivindicant la seva importància com a document històric i patrimonial:

Per  commemorar  haver  estat  amic  seu  i  pel  seu  mestratge,  se  m’acudeixen  diverses idees: recopilar un epistolari, que hauria d’incloure els materials eteris -i que podríem creure sense importància- d’internet (e-mails o correu electrònic) però que ben aviat en tindran o podran servir per documentar la seva forma de treball, i el progrés de la seva recerca; no oblidar el fet de mantenir el diàleg entre investigadors sobre les noves troballes i la revisió dels materials ja estudiats susceptibles de ser reinterpretats; tenir un fòrum de debat epigràfic de cara a rectificacions, esmenes, relectures; establir un premi o guardó que dugui el seu nom, que hauria de servir per honorar una vida una trajectòria o una obra consagrada a la recerca epigràfica del món antic, preferentment romà; i que un carrer de la ciutat dugui el seu nom. En suma, implantar a Tarragona un fenomen que no li és aliè del tot, la devotio tarraconense, aquest cop no adreçada a un emperador, sinó a Alföldy, que en va ser el seu ambaixador arreu del món a través de la seva vasta obra.

Personalment vaig tenir l’honor de coordinar un volum per encàrrec de la URV i de l’ICAC que va ser la traducció acadèmica al castellà d’una sèrie d’articles del prof. Alföldy sobre Tarraco escrits originàriament en alemany (i un parell en llatí), homenatge pòstum al mestre que malauradament el Jordi Rovira no va poder veure. És un llibre que es va publicar sense ànim de lucre i és accessible a les biblioteques i de lliure accés online per a tothom que ho desitgi. Es titula Géza Alföldy. Estudios tarraconenses (Tarragona, 2017) i en ell van participar molts investigadors oriünds de tota la seva estimada Hispània Romana, molts de Tarraco, la majoria amics personals seus, que van voler contribuir ja fos a les traduccions o a les introduccions de cada capítol, així com moltíssimes fotografies en color cedides pel Museu Arqueològic Nacional de Tarragona, amb qui el prof. Alföldy va mantenir estretes i cordials relacions. Estic convençuda de que al Jordi li hauria agradat el resultat.

Deu anys després de la seva mort, em trobo dirigint un grup de joves epigrafistes, que amb entusiasme publiquen amb èxit els seus estudis i amb ells les inscripcions de Tarraco continuen donant la volta al món, no només acadèmic. Però tenim un deure molt important i urgent, i és el problema de conservació de les inscripcions llatines encastades a les parets dels carrers de la part alta, especialment veient l’estat deplorable de cada bloc que empitjora any rere any. Aquest era un tema que molt preocupava el Jordi i a la RSAT, des d’on es van prendre iniciatives per engegar plans de tutela amb l’Ajuntament. No serà fàcil trobar la solució, tot i la bona voluntat de les institucions implicades, principalment pels motius econòmics de sempre, però penso que cal continuar treballant en aquesta línia, perquè ara és nostra la missió de protegir, conservar i transmetre a les generacions futures el valor històric i patrimonial del corpus de l’epigrafia romana de l’antiga Tarraco.

 

 

Diana Gorostidi