Tag Archive for: Any Jordi Rovira

“Theodor Hauschild, mestre d’arqueòlegs”

/in /by

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb l’article publicat per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 14 de setembre de 2012 titulat “Theodor Hauschild, mestre d’arqueòlegs”.

 

Si en algun moment ha estat oportuna la tria d’un tema per exposar en aquesta secció, ara en tenim un exemple adient. El recent traspàs del Dr. Theodor Hauschild fa escassament un mes ens permet recuperar l’article que en Jordi Rovira li va dedicar en el seu moment, en el qual destacà la seva trajectòria professional i la seva vinculació amb Tarragona, que va mantenir més enllà de l’activitat merament arqueològica, amb l’amistat que va mantenir amb molts tarragonins, fruit de les llargues estades a la ciutat.

 

Tots els qui vam conèixer el Dr. Hauschild som testimonis del seu bon caràcter, proper i afable, sempre obert a escoltar els comentaris que li poguessis fer encara que vinguessin d’un recent llicenciat i arqueòleg novell, com en el seu dia va ser el meu cas. Jo només el recordo un cop força amoïnat per un article del Dr. Sánchez Real que qüestionava una cronologia que proporcionava Hauschild, sempre rigorós i metòdic, en base a l’estratigrafia documentada en l’excavació (crec que de la Torre de Minerva), perquè Sánchez Real havia trobat un document medieval que, llegit literalment, ho posava en dubte. En aquest cas sempre he pensat que la raó estava de la part de Hauschild.

 

El vincle de Theodor Hauschild amb la Reial Societat Arqueològica Tarraconense es va establir des del primer moment, contribuint amb els seus estudis a prestigiar el nostre Butlletí Arqueològic en publicar les seves descobertes i els resultats de les seves intervencions a la Part Alta de Tarragona. Crec també que la difusió dels seus estudis van afavorir l’interès de la comunitat científica d’aquell moment per la Tarragona romana, i els seus treballs van donar peu a noves investigacions arqueològiques, moltes de les quals es basen en les seves aportacions i en donen continuïtat actualment. Ell donà impuls a la recerca arqueològica de la ciutat, que des d’aleshores no s’ha interromput.

 

Tarragona té un deute amb el Dr. Hauschild tot i que en diferents moments li ha rendit els merescuts homenatges, tant la ciutat com l’àmbit universitari, i també la nostra entitat que li dedicà un Congrés i un Butlletí Arqueològic. Penso que ara seria el moment adient per dedicar-li també un carrer a la seva memòria perquè les futures generacions no oblidin la seva contribució al coneixement de Tàrraco.

 

 

Joan-Vianney M. Arbeloa i Rigau

“La llave de los judíos”

/in /by

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb l’article publicat per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 25 d’abril de 2008 titulat “La llave de los judíos”.

 

El call de Tarragona, juheria en la documentació medieval conservada, palesava urbanísticament la segregació dels jueus en els àmbits religiós, social, econòmic, jurídic i cultural. Segons el Llibre de Censalsde 1409, quedava limitat per la plaça dels Àngels, la plaça d’en Rovellat, el Forat Micó, el Carrer de la Portella, el carrer Talavera i el Carrer de Sant Bernat. Malgrat Sherif al Edrisi (1152) va definir la nostra ciutat com jueva, la població semita no devia de ser nombrosa; de fet, vint anys després Benjamín de Tudela ni tant sols la mencionaria. No obstant això, els textos medievals conservats constaten la seva presència i que la relació amb els cristians era constant i fluïda.

Però el context de crisi iniciat a partir de 1333 (amb l’anomenat lo mal any primer) i que va suposar un llarg període de ruïna social i econòmica afavorida i agreujada per les pestes, les males collites i les guerres, va desembocar en els coneguts disturbis antisemites de 1391 a tota la Península que, durant el mes d’agost d’aquell any, van afectar directament els jueus de la nostra ciutat, tant a nivell personal com material. A partir de llavors, la comunitat hebrea, percebuda com la responsable de totes les misèries i dificultats, va anar patint, amb onades més o menys intenses, l’odi i els conseqüents atacs dels cristians fins que, el 31 de març de 1492, es va promulgar el temut i conegut edicte d’expulsió. Amb ell, totes les famílies que no s’acollissin a la religió cristiana disposaven d’un termini per vendre els seus béns i marxar, el que va iniciar el periple de la major part dels sefardites que, com demostra la família londinenca hereua de la clau d’un habitatge tarragoní i que inspiraria la ploma de Jordi Rovira amb l’article La llave de los judíos (28 d’agost de 2008), mai no oblidarien els seus orígens hispans.

Tarragona té un significatiu llegat de patrimoni jueu: des de la pileta trilingüe del segle V, per citar una de les peces més famoses de la col·lecció del tan conegut Museo Sefardí de Toledo, fins a Ca la Garsa, avui malmesa ossada del que devia ser una de les residències més notables de la nostra juheria. La cavitat al brancal de l’accés a l’immoble per col·locar la mezuza confirma que els seus residents eren hebreus, fet que va permetre catalogar-lo com l’únic vestigi arquitectònic conservat del call tarragoní i, en conseqüència, expropiar-lo per evitar majors pèrdues de les que ja havia patit l’edificació. Qui escriu aquestes línies, de la mà de la llavors Tinent d’Alcalde de Patrimoni M. Mercè Martorell, va ser part implicada en el procés i, sincerament, és molt conscient del que queda per fer envers aquest patrimoni. És ben cert que des de 2008 el nostre coneixement envers els qui van ser els nostres veïns jueus ha avançat molt per part dels estudiosos, però l’estat en el qual es troba Ca la Garsa no dista molt del que els ulls del nostre homenatjat van veure: “Primer paso es la dignificación del solar para que pueda servir como centro de interpretación del mundo judío y su contextualización con otras religiones y mentalidades que convivieron en la Tarragona medieval”, aconsella.

Que aquest petit escrit serveixi de denúncia. El nostre patrimoni jueu, “aunque es tenue”, com afirmava el nostre estimat Jordi Rovira, és rellevant i significant, per petit o dispers que sigui. En el cas de Ca la Garsala nostra tasca ja no és només evitar que la seva estructura es malmeti definitivament, sinó actuar convenientment per ennoblir l’espai com es mereix i explicar-lo adequadament. Tinguin per segur que qui aquí signa, amb el recolzament i actitud proactiva del grup municipal del que forma part i que ja fa mesos que es planteja iniciatives, farà el que estigui en les seves mans per aconseguir-ho.

Marta Serrano Coll

“Històries sobre el Castell del Patriarca”

/in /by

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb l’article publicat per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 25 de maig de 2012 titulat “El castell desaparegut”.

 

Com era habitual en ell, en Jordi Rovira va ser capaç de sintetitzar en aquest article el més rellevant de la historia d’aquell castell avui desaparegut que va ser residència dels arquebisbes. Conegut amb el nom de Castell del Patriarca era, després de la Catedral, l’edifici més representatiu de l’època medieval a la nostra ciutat. En aquest escrit voldria, però, exposar uns fets que en Jordi no va esmentar segurament per la limitació d’espai que disposava.

 

Tant el canonge Josep Blanch en el segle XVII com l’investigador Eduard Juncosa en el segle actual ens descriuen els esdeveniments que van passar durant la confrontació que pel control del govern municipal va existir entre els co-senyors feudals de Tarragona (Pere III de Catalunya i IV d’Aragó, dit el Cerimoniós o el del Punyalet, i l’arquebisbe Pere de Clasquerí, patriarca d’Antioquia).

 

El 1373 el Consell municipal de Tarragona declarà que la ciutat i el seu territori estaven sota la jurisdicció reial i el jurament a l’arquebisbe era tan sols de corpore et onore. Com a reacció, l’any següent l’arquebisbe va excomunicar a tota persona que hagués jurat fidelitat el rei i el 1375, davant el fet que aquest mantenia l’interdicte, el Consell va emetre un estatut conforme l’estament eclesiàstic estaria subjecte al règim impositiu municipal. Indignat, l’arquebisbe feu una convocatòria als ciutadans al Pla de la Seu per tal de revocar l’estatut però la crida se li girà en contra i esclatà una revolta popular, Clasquerí va haver de fugir de la plaça i després de la ciutat, mentre que el castell del Patriarca fou assaltat i saquejat.

 

No acabaren aquí els aldarulls. El 22 de juliol de 1377, després d’unes eleccions municipals, dos-cents homes encapçalats per un veguer de l’arquebisbe provocaren seriosos altercats dins la ciutat al crit de “Muyren los traydors”, i es van fer forts al castell, on restaren encerclats per les forces del veguer reial, tot defensant-se amb pedrades i tirs de ballesta. Però els reialistes ocuparen la Catedral i naturalment des dels terrats dominaven el castell i una vegada s’entregaren els revoltats, el veguer reial ordenà que el veguer de l’arquebisbe i 12 persones més “[…] que eren part de la Iglésia […]” fossin penjats en diferents places i carrers de la ciutat. És el que es coneix com el Factus Tarrachonae.

 

Més tard, per tal d’apaivagar la situació, l’arquebisbe va aixecar l’excomunicació, però el conflicte, iniciat el 1373, va durar fins l’any 1383.

 

Rafael Gabriel Costa

IV Col·loqui al pati: El comerç a Tàrraco. “import-export”. La ruta de la seda?

/in /by

Us anunciem el quart Col·loqui al pati-jardí dedicats a la cultura i l’arqueologia.

Els dijous a les 19:00h.

Programa del quart Col·loqui Obert de 2024:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

III Col·loqui al pati: Termes romanes. La higiene i la salut

/in /by

Us anunciem el tercer Col·loqui al pati-jardí dedicats a la cultura i l’arqueologia.

Els dijous a les 19:00h.

Programa del tercer Col·loqui Obert de 2024:

“Conscenci i els còdexs màgics”

/in /by

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb l’article publicats per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 19 d’octubre de 2012 titulat “Consenci i els còdexs màgics“.

 

Consenci i els còdexs màgics

Sens dubte que una de les novetats, pel que fa a la historiografia de l’antiguitat tardana a Tàrraco de les darreries del segle XX, va ser el descobriment de les cartes o epístoles de Conscenci a Agustí d’Hipona de l’any 419. En Jordi Rovira fa un magnífic relat tant del seu contingut com de la seva transcendència pel coneixement de la societat de Tàrraco en el segle V, presentant una metròpoli consolidada que encara conserva certa auctoritas del passat, en el vessant religiós i també civil, per la importància i rellevància dels personatges que es veuen implicats en l’afer, amb el fort component d’heretgia que suposava la tinença i coneixement dels còdexs “màgics” objecte del conflicte.

La primera notícia que jo vaig tenir d’aquests còdexs va ser en una conferència que el professor Dr. Pere de Palol, catedràtic d’arqueologia paleocristiana de la Universitat de Barcelona, pronuncià a la Facultat de Lletres de Tarragona (avui a la Universitat Rovira i Virgili). Era el curs 1982-1983 i aleshores em trobava cursant el cinquè any de la llicenciatura a Barcelona i vaig tornar a Tarragona, juntament amb altres alumnes del professor Palol tarragonins, per sentir la seva conferència.

Recordo el fort impacte que a tots els assistents ens provocà per les informacions i novetats que sobre aquell període de Tàrraco ens proporcionaven aquelles epístoles de Consenci, el fet de celebrar un Concili per jutjar un bisbe per presumpta heretgia, la descripció dels espais de l’episcopi tarraconense, la vinguda de l’autoritat militar de tota Hispania, el comes Asterius. Sortint de la conferència, vaig sentir com el professor Rodolf Cortés li deia al professor Pere de Palol “estem tots flotant!”. I és que la visió que tothom tenia de Tàrraco al segle V havia canviat completament.

I així ha estat des d’aleshores. En Jordi Rovira aportà al gran públic una valuosa informació sobre un període que havia quedat una mica enfosquit. Semblava que després dels grans emperadors (August, Adrià…) a Tàrraco pràcticament no passava res interessant. Però la important necròpolis paleocristiana, els diferents vestigis arqueològics, i les epístoles de Conscenci ens proporcionen una visió molt més real i acurada d’aquell període fascinant de la nostra història.

Joan-Vianney M. Arbeloa i Rigau

II Col·loqui al pati: La defensa de la ciutat

/in /by

Us anunciem el segon  Col·loqui al pati-jardí dedicats a la cultura i l’arqueologia.

Els dijous a les 19:00h.

Programa del segon Col ·loqui Obert de 2024:

“La farmàcia del Don”

/in /by

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb l’article publicats per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 24 de juliol de 2009  titulat “Una farmàcia de pel·lícula“.

 

 

 

 

La farmàcia del Don

Per aquells que no coneixem tan profundament la ciutat de Tarragona com l’enyorat amic Jordi Rovira, la lectura de l’article de la farmàcia del Don va ser tot un descobriment. No només pel significat que va tenir al llarg de dos segles aquell establiment, sinó perquè ocupava els baixos de l’edifici on rau la seu de la nostra Societat Arqueològica. El Jordi va recollir les dades que li oferia un altre tarragoní de soca-rel, Adolf Alegret, en la seu llibre Tarragona a través del siglo XIX, publicat l’any 1924. Alegret, també soci actiu de l’Arqueològica, havia fet una acurada descripció de l’establiment que va conèixer en la seva joventut, abans que tanqués definitivament cap el 1880.

Ara bé, què podem aportar nosaltres de nou d’una botiga tancada fa quasi 150 anys i de la que no queda altra cosa que la descripció d’Alegret? Cal pouar als arxius històrics, hemeroteques i biblioteques per descobrir noves dades, en una recerca que tenim en curs. Amb les dades dels llibres sagramentals de la Catedral hem pogut reconstruir tota la seqüència de farmacèutics, en total quatre generacions, que comença a mitjans del segle XVIII (no del XVII, com deia Alegret) i acaba amb l’últim representant de la família, Francesc Domingo, que s’havia esposat amb una Castellarnau i va morir el 1878. El va succeir el farmacèutic Malet que al cap de poc va desmantellar la farmàcia i va traslladar-se a Barcelona.

Un dels farmacèutics, el Dr. Joan Domingo Arnau (1768-1809), és sense dubte el representant més il·lustre. Va estudiar a Tarragona, Cervera, Barcelona i Madrid. Va conrear, a més de la farmàcia, les belles arts, les ciències naturals, la botànica i la química. El 1800 va retornar a Tarragona i es va dedicar al llarg de vuit anys a fer excursions per Catalunya per formar un autèntic museu, reunint un herbari amb milers de plantes, una col·lecció de minerals, fòssils, esquelets, animals dissecats i restes arqueològiques trobades a Tarragona, tot completat amb pintures i una biblioteca de més de 1.000 volums. Morí en l’epidèmia de 1809 i les seves col·leccions van quedar pràcticament destruïdes en l’assalt dels francesos a la ciutat el 1811.

Hi ha, encara, moltes més dades interessants que esperem publicar en un futur.

Jordi López Vilar

Conferència “Ora et labora” i visita-excursió al Reial Monestir de Santes Creus

/in /by

El passat dijous 31 de maig, a les 19:00h, la Sala d’actes de la RSAT va acollir la conferència “Ora et labora“, a càrrec de Joana Virgili. Només va ser una pinzellada del per què del Monestir de Santes Creus; només una introducció dels motius que van portar a una comunitat provinent de Cluny a instal·lar-se en aquest lloc tan fèrtil com tranquil; només una mostra del reflex sobre l’arquitectura dels ideals cistercencs més purs; només una reflexió sobre el poder de la reialesa i la religiositat medievals; només una menció a la rellevància del patrimoni que tenim a casa nostra i que cal preservar. Ens va passar el temps volant, immersos en les seves explicacions, tan senzilles com clares i detallades. I tots vam pensar si no podríem haver estat una bona estona més aprenent sobre aquest lloc tan ric. No cal dir que la sala es va quedar petita per fer-hi cabre tots els assistents; va ser un èxit!

 

 

 

 

 

 

Dissabte, dia 1 de juny, era el moment de la visita al Reial Monestir de Santes Creus. L’audiovisual, recuperat després d’un temps aturat, ens va fer posar a la pell dels monjos que un dia hi dedicaren la seva vida i fe. I un cop acabat, l’acompanyament de la Serra, la nostra guia d’excepció, ens va ajudar a identificar tot el que havíem après el dijous. El recorregut, des de l’antiga Capella de la Trinitat i les estances primitives, passant pel palau reial (o de l’abat, segons el moment), comparant els dos claustres que té com a excepció aquest monestir, i observant les reformes del claustre antic, va cloure’s a l’interior de l’església, on l’entusiasme de la guia ens va fer posar la pell de gallina a més d’un quan descrivia les tombes de Pere el Gran i el seu almirall Roger de Llúria, de qui es diu que el va protegir en vida, i també un cop mort, restant als seus peus.

Amb aquesta activitat, emmarcada en les jornades de l’associacionisme cultural, es clouen les xerrades de primavera de l’any Jordi Rovira de la RSAT. A la tardor esperem poder-vos oferir noves activitats que siguin del vostre agrat i que responguin a un dels nostres propòsits: la difusió del patrimoni cultural, perquè sabem que allò que estimem, ho protegim.

 

“Santa Tecla la Vella”

/in /by

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb l’article publicats per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 28 de gener de 2011  titulat “Santa Tecla la Vella“.

 

 

 

 

 

SANTA TECLA LA VELLA

 “L’antiga capella del jardí de darrere de la Catedral…ja NO és uns dels indrets més desconeguts del patrimoni tarragoní…”

Seguint el fil de l’article que va escriure Jordi Rovira Soriano el divendres 28 de gener del 2011 a La Vanguardia, i recollit al llibre “Visions Tarragonines”, podem dir ben alt que hem recuperat l’antiga capella de Santa Tecla la Vella després de 12 anys del seu article i després de dècades tancada, per fi al dia 4 de març del 2023 l’hem recuperat.

Amb un importantíssim projecte en comú del Museu Diocesà amb el seu director, Andreu Muñoz, amb l’Ajuntament de Tarragona, la Diputació de Tarragona i els Serveis Territorials de Tarragona de la Generalitat de Catalunya.

S’ha fet dins del marc de la commemoració dels 700 anys de l’arribada del braç de Santa Tecla a Tarragona, una data emblemàtica que ha posat fi a la restauració d’un procés que va començar al 2021.

Ha passat de ser un magatzem lapidari abandonat a recuperar la capella per la ciutadania, museïtzant l’espai com a referencial per explicar l’historia del món funerari paleocristià. També es vol preservar el jardí i recuperar l’idea de fer l’entorn un jardí romàntic.

Personalment crec que en Jordi Rovira Soriano estaria molt content de veure que algunes coses per les que va lluitar tant es van recuperant poc a poc, malgrat que li agradaria que fossin moltes més i que seguiria lluitant amb totes les seves forces perquè això fos així.

 

M. Lluïsa Serres Cirujeda