Ets aquí: / Any Jordi Rovira

Tag Archive for: Any Jordi Rovira

Consideracions entorn de Tamarit

/in /by

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

Jordi Rovira i Soriano, el 8 de gener de 2010, publicà a La Vanguardia l’article “Tamarit, castell i vila” el qual he escollit com a motivació per participar en l’homenatge que la Reial Societat Arqueològica fa, en el transcurs de l’actual any 2024, en memòria de dit autor amb motiu dels deu anys del seu traspàs.

En Jordi es refereix a Tamarit com un castell i és just entorn d’aquest concepte que vull fer una primera consideració, ja que és del tot incorrecte referir-se al que actualment es conserva de l’antic nucli urbà de Tamarit com a castell car no és cap castell ans la vila closa medieval tancada per les muralles de l’època de Pere III restaurades en els segles XVI i XVII.

Tamarit, certament, tenia castell i no un sinó dos, atès que els tamaritans anomenaven castell a les cases dels seus senyors: l’arquebisbe de Tarragona i el castlà major. D’aquests dos, diguem-ne castells, el castell per excel·lència era la casa del castlà major que, segons un inventari del 1567, tenia a la planta baixa una entrada amb celler, la presó (element bàsic per merèixer el tractament de castell) i l’escala d’ascens a la planta primera on hi havia la sala, la cuina i tres cambres; el conjunt “casteller” es completava amb una cambra damunt la cuina, el rebost i la golfa. Aquest diguem-ne castell desaparegué o quasi durant la Guerra de Separació i, a la segona meitat del segle XVIII, només en quedava el record en la memòria col·lectiva i el solar, al costat de l’església major, damunt del qual havia estat bastit. El 17 de setembre de 1797, Joan de Suelves i de Montserrat, VI marquès de Tamarit, decidí donar utilitat al solar i el cedí a Ramon Oliver, pagès de Tamarit, per l’entrada d’un parell de gallines i el cens anual d’un sou. El marquès, en fer l’establiment , posà la condició que “sempre esdevindrà lo cas que jo o los meus volguessin reedificar aquest castell que ans ocupava lo dit pati y sos anexos, hage y dega dit adquiridor de deixar vàcua y expedida la dita casa fabricadora a favor de mi o dels meus, pagant a est tot lo valor tindrà aquella, evaluada per mestres ab tot idòneos de aquellas obras, fustas, ferros y demés”. No sabem si Ramon Oliver arribà a aixecar la casa, el cert és que en l’actualitat l’indret és un solar clos, propietat dels marquesos de Tamarit, a les parets del qual hi ha un cartell que informa al visitant que dit lloc, que és l’única part de Tamarit que no aconseguí adquirir Charles Dearing, forma part del “señorío de Tamarit”.

Una segona consideració a fer sorgeix de la notícia apareguda a la premsa[1] que Altafulla demana que els seus límits amb Tarragona siguin modificats en el sentit d’arribar fins al riu Gaià, argumentant per fer-ho que en aquestes 70 hectàrees del terme històric de Tamarit és ella la que dona serveis a la gent que hi resideix i no pas Tarragona. La qüestió de la modificació dels límits, davant negativa a cedir el territori per part de l’alcalde tarragoní Rubén Viñuales, és ara en mans d’una comissió tècnica de la Generalitat que haurà d’escoltar els arguments d’ambdues parts i decidir.

El tema de la modificació de límits ens porta a recordar el que fou el procés d’agregació de Tamarit a Tarragona. Començarem per recordar que durant els segles XIX i XX foren pocs els anys en què les recaptacions ordinàries fetes a Tamarit arribaven per cobrir les despeses municipals i les exigències de les autoritats civils i militars, tant provincials com estatals, per això, en el pensament dels tamaritans, s’anà gestant una solució que consideraven era l’única viable per resoldre els problemes de la municipalitat: la incorporació a un municipi veí.

Les necessitats econòmiques de Tamarit va fer creure a Altafulla que les podria aprofitar per incorporar-se una part del terme del municipi veí i així l’Ajuntament, el juliol de 1876, inicià un expedient davant de la Diputació de Tarragona “para la agregación de parte del término de Tamarit que lo divide el río Gaiá a fin que pueda el de ésta tener más riqueza en su favor”, però la cosa no passà d’aquí.

El primer cop que es plantejà el dràstic recurs de passar a Tarragona fou en la sessió del consistori tamarità del 3 d’agost de l’any 1887. Aleshores s’argumentà que “visto que los contribuyentes forasteros se niegan a querer contribuir en el reparto vecinal [extraordinari] y considerando por otra parte la imposibilidad de enjugar el déficit del presupuesto si los vecinos han de satisfacerlo pues por ser excesivo el recargo y no existir utilidades con que gravarlos y que por esta misma razón se tiene que acudir a la agregación de este pueblo y su término al de Tarragona”.

Tamarit incoà expedient d’incorporació a Tarragona, però restà aturat al Govern Civil. De l’any 1887 al 1897 serà aquest expedient, pendent de resolució, l’eximent que l’ajuntament tamarità presentarà enfront de les continues reclamacions de numerari que tant la Diputació com l’Ajuntament de Tarragona li feien perquè apromptés els contingents de contribucions que, al seu dia, li havien estat adjudicats. Les actes municipals tamaritanes d’aquests anys són plenes d’amenaces i disculpes i de peticions al Ministeri de la Governació per cobrar arbitris extraordinaris els quals suposaven normalment un recàrrec del 16% sobre els impostos territorials i industrials, un 200% sobre el impost de consums i alcohols i un 50% sobre les cèdules personals.

Les contínues contribucions extraordinàries arribaren a cansar els tamaritans fins al punt de fer-los tornar a plantejar-se la incorporació a Tarragona. La qüestió sorgí de bell nou en la sessió de l’Ajuntament del 6 de juny de 1897 i tothom hi estigué d’acord. Set dies més tard, en sessió extraordinària, la corporació s’aplegava de nou per satisfer els deutes amb Hisenda, la Diputació Provincial i l’Ajuntament de Tarragona, i atendre, al mateix temps, les obligacions pròpies del pressupost ordinari. La impossibilitat de fer-ho l’ocasionava, ho transcrivim de l’acta, “el exiguo número de vecinos del término, la gran extensión de éste, la riqueza imponible sumamente exagerada con que figura su amilloramiento y lo que sirve de base fundamental para la imposición de toda clase de impuestos y, por último, la legislación vigente concerniente a la tributación que priva a las Corporaciones municipales imponer a los contribuyentes forasteros sin casa abierta en su jurisdicción, otro recargo que el 12’80% como máximo sobre la contribución territorial”.

Malgrat els desitjos de Tamarit, la incorporació no es dugué a terme. La causa, molt possiblement, raïa en el fet que a Tarragona, tampoc no gaire sobrada de diners, no li devia abellir gens fer-se càrrec dels deutes tamaritans.

L’Ajuntament de Tarragona, el 13 d’octubre de 1882, considerava que l’agregació de Tamarit havia d’anar d’aquesta manera:

“…todo el caserio de Molnás, Rabasa y sus pertenencias hasta la playa y desde este puesto al interior Tarragona, doncs, veia bé que la part del terme tamarità situat al peu de la muntanya de sant Joan i fins a trobar el límit del terme altafullenc, és a dir, era molt més del que ara demana l’Ajuntament d’Altafulla.

L’Ajuntament de Tamarit, el 1897, tornà a promoure l’agregació i per dur-la a terme posà quatre condicions: Respectar l’escola pública establerta a Ferran, mantenir el contrcte amb la propietària de la casa del mestre, atendre les despeses de les funcions religioses i del pou públic, i que l’alcalde del barri de Ferran continuaria administrant les aigües del molí del Pas. Malgrat els desitjos de Tamarit la incorporació no es dugué a terme, la causa estava en el fet que Tarragona, no gaire sobrada de diners, no li abellia gens fer-se càrrec dels deutes tamaritans.

La tercera vegada que es parla d’agregar Tamarit a un altre municipi fou el setembre de 1939. Aquest cop la idea partí del governador civil i la idea, que no es materialitzà, era l’annexió a Altafulla. El pla només reeixí pel que feia al metge, el practicant i la llevadora

La integració de Tamarit a Tarragona arribà pe fi l’any 1950 sota les condicions que el nou municipi resultant portaria el nom de Tarragona i es faria càrrec de la liquidació dels deutes del de Tamarit i que milloraria els serveis públics de Ferran i de Monnars. El principal motiu que decidí Tarragona a acceptar la incorporació de Tamarit fou segons declarà Enric Olivé, l’alcalde d’aleshores, poder disposar de les platges del terme tamarità.

 

Salvador-J. Rovira i Gómez

[1] Mumbrú, Jaume: “Altafulla vol moure la frontera amb Tarragona 70 hectàrees”, Ara, 10 de febrer de 2024, p. 8.

 

Jordi Rovira Soriano, epigrafista de Tarraco

/in /by

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb els articles publicats per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 30 de novembre de 2012 titulat “El llegat d’Alföldy” i al Diari de Tarragona del 10 de novembre de 2013 titulat “El legado científico de Alföldy continúa vivo en Tárraco“. Excepcionalment, durant aquest mes de novembre, fem dues publicacions basades en el llibre Visions tarragonines.

A ulls dels especialistes podria semblar agosarat ‒però penso que al Jordi li hauria fet gràcia‒ titular així aquest breu escrit. I és que, certament, podem afirmar que el Jordi, apassionat com era de la seva ciutat, la seva història i els seus monuments, va exercir d’epigrafista, si amb aquest tecnicisme acadèmic hem de considerar, lato sensu, la persona interessada en la cerca, estudi i conservació de les antigues inscripcions llatines sobre pedra. En efecte, tot i acadèmicament aliè a la disciplina, el Jordi va tenir molt clar que el corpus epigràfic tarragoní, el més extens procedent d’una ciutat de fora d’Itàlia, era també part fonamental del patrimoni arqueològic de la gran Tarraco romana. I ho va demostrar de moltes maneres, però la més exitosa  va ser la fructífera associació esdevinguda amistat amb el gran historiador hongarès-alemany Géza Alföldy, un dels màxims especialistes en epigrafia en general, no només de Tarraco, i referent indiscutible en els estudis de l’Història de Roma, mort sobtadament el 6 de novembre de 2011, a peu del Partenó d’Atenes.

Des de finals dels anys 60, el prof. Alföldy es va dedicar a recollir i estudiar les inscripcions de Tarraco per encàrrec de l’Institut Arqueològic Alemany (DAI), i després de passar-se una bona temporada a la ciutat, va publicar el 1975 el primer catàleg modern, que són els volums de les Römischen Inscriften von Tarraco (RIT), il·lustrat amb les fantàstiques fotografies en blanc i negre de Peter Witte. A inicis dels 90 va començar la fase de reedició, ara dins del Corpus Inscriptionum Latinarum (CIL), que finalment va ser publicada en tres volums, el primer dels quals presentat a Tarragona el maig del 2011 pel mateix Alföldy. Malauradament els dos últims van sortir pòstumament (2012, 2016).

 La ciutat de Tarragona li va dedicar el I Congrés Internacional d’Arqueologia Tarraco Biennal un any després de la seva mort, glossat pel Jordi en l’article El llegat d’Alföldy (Amb T de Tarragona. La Vanguàrdia. 30 de novembre de 2012). Arran de la commemoració del segon any, ell mateix publicava El legado científico de Alföldy continúa vivo en Tárraco (10 de novembre de 2013 El Forum. Diari de Tarragona). El text arrancava posant en evidència una de les característiques del savi historiador més compartida per molts dels qui vam tenir la sort de conèixer-lo: la seva “sabiduría y calidez humana”.  El breu article manifestava d’una manera clara i explícita com la Tàrraco romana “sigue siendo deudora de la atención especialísima que el docto profesor dedicó a su historia antigua en centenares de artículos y monografías del máximo rigor científico”, afirmació que encara avui en dia es manté plenament vigent.

El Jordi va establir amb el prof. Alföldy una excel·lent relació com a informant, ja que gràcies a les seves cerques, coneixements i contactes locals podia ajudar a localitzar i facilitar informació sobre inscripcions noves o desaparegudes, una feina que difícilment era possible fer des de la seva ciutat Heidelberg. Aquesta col·laboració va quedar plasmada en moltes de les fitxes epigràfiques (schedae) i en el mateix pròleg del CIL de Tarraco, on li dedica aquestes paraules:amico Tarraconensi praestantissimo Jordi Rovira Soriano, qui inter alia mihi etiam titulos nonnullos recentioribus tempotibus repertos descripsit et imagines photographicas, praeterea libros varios misit. (“Al meu molt estimat amic de Tarragona Jordi Rovira Soriano, qui, entre altres coses, m’ha informat d’algunes inscripcions aparegudes recentment i m’ha enviat fotografies i també diversos llibres”). Aquest corpus de l’epigrafia de Tarraco que ens ha deixat el prof. Alföldy conté més de 1.500 inscripcions, unes 500 més de les recollides a les precedents RIT.

La mort del prof. Alföldy va afectar molt el Jordi. El va elogiar en el seu sentit discurs inaugural al congrés internacional dedicat en memòria, discurs que, havent quedat inèdit, va ser publicat al Butlletí Arqueològic (V, 34-35, pp. 270-275) en ocasió de l’aniversari de la seva pròpia mort. En ell posava de manifest l’amistat mútua i la gran admiració vers el gran savi, i va rememorar l’última vegada que es van veure i dinar junts a la part alta, una tarda del juliol del 2011, i es van acomiadar a la Plaça del Rei. Finalitzava el seu text amb una pluja de idees de com la ciutat de Tarragona podria homenatjar-lo, més enllà dels honors ja rebuts en vida, i que volem reproduir, com a mostra de la rellevància del llegat científic i personal que lligava per sempre la seva figura amb la ciutat, però, també, de l’interès personal del Jordi en continuar portant endavant l’estudi del corpus de les inscripcions romanes de Tàrraco, reivindicant la seva importància com a document històric i patrimonial:

Per  commemorar  haver  estat  amic  seu  i  pel  seu  mestratge,  se  m’acudeixen  diverses idees: recopilar un epistolari, que hauria d’incloure els materials eteris -i que podríem creure sense importància- d’internet (e-mails o correu electrònic) però que ben aviat en tindran o podran servir per documentar la seva forma de treball, i el progrés de la seva recerca; no oblidar el fet de mantenir el diàleg entre investigadors sobre les noves troballes i la revisió dels materials ja estudiats susceptibles de ser reinterpretats; tenir un fòrum de debat epigràfic de cara a rectificacions, esmenes, relectures; establir un premi o guardó que dugui el seu nom, que hauria de servir per honorar una vida una trajectòria o una obra consagrada a la recerca epigràfica del món antic, preferentment romà; i que un carrer de la ciutat dugui el seu nom. En suma, implantar a Tarragona un fenomen que no li és aliè del tot, la devotio tarraconense, aquest cop no adreçada a un emperador, sinó a Alföldy, que en va ser el seu ambaixador arreu del món a través de la seva vasta obra.

Personalment vaig tenir l’honor de coordinar un volum per encàrrec de la URV i de l’ICAC que va ser la traducció acadèmica al castellà d’una sèrie d’articles del prof. Alföldy sobre Tarraco escrits originàriament en alemany (i un parell en llatí), homenatge pòstum al mestre que malauradament el Jordi Rovira no va poder veure. És un llibre que es va publicar sense ànim de lucre i és accessible a les biblioteques i de lliure accés online per a tothom que ho desitgi. Es titula Géza Alföldy. Estudios tarraconenses (Tarragona, 2017) i en ell van participar molts investigadors oriünds de tota la seva estimada Hispània Romana, molts de Tarraco, la majoria amics personals seus, que van voler contribuir ja fos a les traduccions o a les introduccions de cada capítol, així com moltíssimes fotografies en color cedides pel Museu Arqueològic Nacional de Tarragona, amb qui el prof. Alföldy va mantenir estretes i cordials relacions. Estic convençuda de que al Jordi li hauria agradat el resultat.

Deu anys després de la seva mort, em trobo dirigint un grup de joves epigrafistes, que amb entusiasme publiquen amb èxit els seus estudis i amb ells les inscripcions de Tarraco continuen donant la volta al món, no només acadèmic. Però tenim un deure molt important i urgent, i és el problema de conservació de les inscripcions llatines encastades a les parets dels carrers de la part alta, especialment veient l’estat deplorable de cada bloc que empitjora any rere any. Aquest era un tema que molt preocupava el Jordi i a la RSAT, des d’on es van prendre iniciatives per engegar plans de tutela amb l’Ajuntament. No serà fàcil trobar la solució, tot i la bona voluntat de les institucions implicades, principalment pels motius econòmics de sempre, però penso que cal continuar treballant en aquesta línia, perquè ara és nostra la missió de protegir, conservar i transmetre a les generacions futures el valor històric i patrimonial del corpus de l’epigrafia romana de l’antiga Tarraco.

 

 

Diana Gorostidi

Descobrint “Visions tarragonines”

/in /by

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb el conjunt d’articles publicats al llibre Visions tarragonines per Jordi Rovira.

 

 

 

 

 

 

 

 

La lectura -mentre escric això, encara incompleta-  dels articles d’en Jordi Rovira Soriano a Visions tarragonines està sent una sorpresa enriquidora. Puc imaginar el plaer amb què molts lectors entre els anys 2008 i 2014 devien llegir els seus articles, esperant amb avidesa i impaciència el de la setmana vinent per saber-ne més, de Tarragona.

Com si cada article obrís una finestra temporal, hom es pot imaginar el cel amb el què un pescador guardava el secret de la localització d’un banc de peixos important llegint “Els camins del mar”; l’emoció dels tarragonins de meitats de segle XIX estrenant el Gran Passeig de la Unió com s’explica a “De la Rambla a la Rambla” o somiar les muralles de marbre negre i blanc, descrites per Al-Himrayi, d’una Tarragona encara majestuosa. Esfereeix pensar que les imatges de les guerres, que avui per sort només veiem per televisió, s’han repetit a la ciutat malauradament massa

cops durant els segles i que, llavors com avui, els més perjudicats van ser els civils, a qui les circumstàncies els obligà a esdevenir herois, com s’entén de l’article sobre la Guerra del Francès “La guerra oblidada”.

Gràcies a la RSAT i a Bibliòfils de Tarragona per reeditar recollits els articles d’en Jordi Rovira, que tant fan gaudir als qui estimem la ciutat i que permeten viatjar pel temps i per totes les Tarragones de la història que hi ha hagut.

Per sort, en el meu cas, no he d’esperar una setmana per llegir el següent article.

 

Lluís Alejandre Galiano

“Theodor Hauschild, mestre d’arqueòlegs”

/in /by

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb l’article publicat per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 14 de setembre de 2012 titulat “Theodor Hauschild, mestre d’arqueòlegs”.

 

Si en algun moment ha estat oportuna la tria d’un tema per exposar en aquesta secció, ara en tenim un exemple adient. El recent traspàs del Dr. Theodor Hauschild fa escassament un mes ens permet recuperar l’article que en Jordi Rovira li va dedicar en el seu moment, en el qual destacà la seva trajectòria professional i la seva vinculació amb Tarragona, que va mantenir més enllà de l’activitat merament arqueològica, amb l’amistat que va mantenir amb molts tarragonins, fruit de les llargues estades a la ciutat.

 

Tots els qui vam conèixer el Dr. Hauschild som testimonis del seu bon caràcter, proper i afable, sempre obert a escoltar els comentaris que li poguessis fer encara que vinguessin d’un recent llicenciat i arqueòleg novell, com en el seu dia va ser el meu cas. Jo només el recordo un cop força amoïnat per un article del Dr. Sánchez Real que qüestionava una cronologia que proporcionava Hauschild, sempre rigorós i metòdic, en base a l’estratigrafia documentada en l’excavació (crec que de la Torre de Minerva), perquè Sánchez Real havia trobat un document medieval que, llegit literalment, ho posava en dubte. En aquest cas sempre he pensat que la raó estava de la part de Hauschild.

 

El vincle de Theodor Hauschild amb la Reial Societat Arqueològica Tarraconense es va establir des del primer moment, contribuint amb els seus estudis a prestigiar el nostre Butlletí Arqueològic en publicar les seves descobertes i els resultats de les seves intervencions a la Part Alta de Tarragona. Crec també que la difusió dels seus estudis van afavorir l’interès de la comunitat científica d’aquell moment per la Tarragona romana, i els seus treballs van donar peu a noves investigacions arqueològiques, moltes de les quals es basen en les seves aportacions i en donen continuïtat actualment. Ell donà impuls a la recerca arqueològica de la ciutat, que des d’aleshores no s’ha interromput.

 

Tarragona té un deute amb el Dr. Hauschild tot i que en diferents moments li ha rendit els merescuts homenatges, tant la ciutat com l’àmbit universitari, i també la nostra entitat que li dedicà un Congrés i un Butlletí Arqueològic. Penso que ara seria el moment adient per dedicar-li també un carrer a la seva memòria perquè les futures generacions no oblidin la seva contribució al coneixement de Tàrraco.

 

 

Joan-Vianney M. Arbeloa i Rigau

“La llave de los judíos”

/in /by

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb l’article publicat per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 25 d’abril de 2008 titulat “La llave de los judíos”.

 

El call de Tarragona, juheria en la documentació medieval conservada, palesava urbanísticament la segregació dels jueus en els àmbits religiós, social, econòmic, jurídic i cultural. Segons el Llibre de Censalsde 1409, quedava limitat per la plaça dels Àngels, la plaça d’en Rovellat, el Forat Micó, el Carrer de la Portella, el carrer Talavera i el Carrer de Sant Bernat. Malgrat Sherif al Edrisi (1152) va definir la nostra ciutat com jueva, la població semita no devia de ser nombrosa; de fet, vint anys després Benjamín de Tudela ni tant sols la mencionaria. No obstant això, els textos medievals conservats constaten la seva presència i que la relació amb els cristians era constant i fluïda.

Però el context de crisi iniciat a partir de 1333 (amb l’anomenat lo mal any primer) i que va suposar un llarg període de ruïna social i econòmica afavorida i agreujada per les pestes, les males collites i les guerres, va desembocar en els coneguts disturbis antisemites de 1391 a tota la Península que, durant el mes d’agost d’aquell any, van afectar directament els jueus de la nostra ciutat, tant a nivell personal com material. A partir de llavors, la comunitat hebrea, percebuda com la responsable de totes les misèries i dificultats, va anar patint, amb onades més o menys intenses, l’odi i els conseqüents atacs dels cristians fins que, el 31 de març de 1492, es va promulgar el temut i conegut edicte d’expulsió. Amb ell, totes les famílies que no s’acollissin a la religió cristiana disposaven d’un termini per vendre els seus béns i marxar, el que va iniciar el periple de la major part dels sefardites que, com demostra la família londinenca hereua de la clau d’un habitatge tarragoní i que inspiraria la ploma de Jordi Rovira amb l’article La llave de los judíos (28 d’agost de 2008), mai no oblidarien els seus orígens hispans.

Tarragona té un significatiu llegat de patrimoni jueu: des de la pileta trilingüe del segle V, per citar una de les peces més famoses de la col·lecció del tan conegut Museo Sefardí de Toledo, fins a Ca la Garsa, avui malmesa ossada del que devia ser una de les residències més notables de la nostra juheria. La cavitat al brancal de l’accés a l’immoble per col·locar la mezuza confirma que els seus residents eren hebreus, fet que va permetre catalogar-lo com l’únic vestigi arquitectònic conservat del call tarragoní i, en conseqüència, expropiar-lo per evitar majors pèrdues de les que ja havia patit l’edificació. Qui escriu aquestes línies, de la mà de la llavors Tinent d’Alcalde de Patrimoni M. Mercè Martorell, va ser part implicada en el procés i, sincerament, és molt conscient del que queda per fer envers aquest patrimoni. És ben cert que des de 2008 el nostre coneixement envers els qui van ser els nostres veïns jueus ha avançat molt per part dels estudiosos, però l’estat en el qual es troba Ca la Garsa no dista molt del que els ulls del nostre homenatjat van veure: “Primer paso es la dignificación del solar para que pueda servir como centro de interpretación del mundo judío y su contextualización con otras religiones y mentalidades que convivieron en la Tarragona medieval”, aconsella.

Que aquest petit escrit serveixi de denúncia. El nostre patrimoni jueu, “aunque es tenue”, com afirmava el nostre estimat Jordi Rovira, és rellevant i significant, per petit o dispers que sigui. En el cas de Ca la Garsala nostra tasca ja no és només evitar que la seva estructura es malmeti definitivament, sinó actuar convenientment per ennoblir l’espai com es mereix i explicar-lo adequadament. Tinguin per segur que qui aquí signa, amb el recolzament i actitud proactiva del grup municipal del que forma part i que ja fa mesos que es planteja iniciatives, farà el que estigui en les seves mans per aconseguir-ho.

Marta Serrano Coll

“Històries sobre el Castell del Patriarca”

/in /by

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb l’article publicat per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 25 de maig de 2012 titulat “El castell desaparegut”.

 

Com era habitual en ell, en Jordi Rovira va ser capaç de sintetitzar en aquest article el més rellevant de la historia d’aquell castell avui desaparegut que va ser residència dels arquebisbes. Conegut amb el nom de Castell del Patriarca era, després de la Catedral, l’edifici més representatiu de l’època medieval a la nostra ciutat. En aquest escrit voldria, però, exposar uns fets que en Jordi no va esmentar segurament per la limitació d’espai que disposava.

 

Tant el canonge Josep Blanch en el segle XVII com l’investigador Eduard Juncosa en el segle actual ens descriuen els esdeveniments que van passar durant la confrontació que pel control del govern municipal va existir entre els co-senyors feudals de Tarragona (Pere III de Catalunya i IV d’Aragó, dit el Cerimoniós o el del Punyalet, i l’arquebisbe Pere de Clasquerí, patriarca d’Antioquia).

 

El 1373 el Consell municipal de Tarragona declarà que la ciutat i el seu territori estaven sota la jurisdicció reial i el jurament a l’arquebisbe era tan sols de corpore et onore. Com a reacció, l’any següent l’arquebisbe va excomunicar a tota persona que hagués jurat fidelitat el rei i el 1375, davant el fet que aquest mantenia l’interdicte, el Consell va emetre un estatut conforme l’estament eclesiàstic estaria subjecte al règim impositiu municipal. Indignat, l’arquebisbe feu una convocatòria als ciutadans al Pla de la Seu per tal de revocar l’estatut però la crida se li girà en contra i esclatà una revolta popular, Clasquerí va haver de fugir de la plaça i després de la ciutat, mentre que el castell del Patriarca fou assaltat i saquejat.

 

No acabaren aquí els aldarulls. El 22 de juliol de 1377, després d’unes eleccions municipals, dos-cents homes encapçalats per un veguer de l’arquebisbe provocaren seriosos altercats dins la ciutat al crit de “Muyren los traydors”, i es van fer forts al castell, on restaren encerclats per les forces del veguer reial, tot defensant-se amb pedrades i tirs de ballesta. Però els reialistes ocuparen la Catedral i naturalment des dels terrats dominaven el castell i una vegada s’entregaren els revoltats, el veguer reial ordenà que el veguer de l’arquebisbe i 12 persones més “[…] que eren part de la Iglésia […]” fossin penjats en diferents places i carrers de la ciutat. És el que es coneix com el Factus Tarrachonae.

 

Més tard, per tal d’apaivagar la situació, l’arquebisbe va aixecar l’excomunicació, però el conflicte, iniciat el 1373, va durar fins l’any 1383.

 

Rafael Gabriel Costa

IV Col·loqui al pati: El comerç a Tàrraco. “import-export”. La ruta de la seda?

/in /by

Us anunciem el quart Col·loqui al pati-jardí dedicats a la cultura i l’arqueologia.

Els dijous a les 19:00h.

Programa del quart Col·loqui Obert de 2024:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

III Col·loqui al pati: Termes romanes. La higiene i la salut

/in /by

Us anunciem el tercer Col·loqui al pati-jardí dedicats a la cultura i l’arqueologia.

Els dijous a les 19:00h.

Programa del tercer Col·loqui Obert de 2024:

“Conscenci i els còdexs màgics”

/in /by

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb l’article publicats per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 19 d’octubre de 2012 titulat “Consenci i els còdexs màgics“.

 

Consenci i els còdexs màgics

Sens dubte que una de les novetats, pel que fa a la historiografia de l’antiguitat tardana a Tàrraco de les darreries del segle XX, va ser el descobriment de les cartes o epístoles de Conscenci a Agustí d’Hipona de l’any 419. En Jordi Rovira fa un magnífic relat tant del seu contingut com de la seva transcendència pel coneixement de la societat de Tàrraco en el segle V, presentant una metròpoli consolidada que encara conserva certa auctoritas del passat, en el vessant religiós i també civil, per la importància i rellevància dels personatges que es veuen implicats en l’afer, amb el fort component d’heretgia que suposava la tinença i coneixement dels còdexs “màgics” objecte del conflicte.

La primera notícia que jo vaig tenir d’aquests còdexs va ser en una conferència que el professor Dr. Pere de Palol, catedràtic d’arqueologia paleocristiana de la Universitat de Barcelona, pronuncià a la Facultat de Lletres de Tarragona (avui a la Universitat Rovira i Virgili). Era el curs 1982-1983 i aleshores em trobava cursant el cinquè any de la llicenciatura a Barcelona i vaig tornar a Tarragona, juntament amb altres alumnes del professor Palol tarragonins, per sentir la seva conferència.

Recordo el fort impacte que a tots els assistents ens provocà per les informacions i novetats que sobre aquell període de Tàrraco ens proporcionaven aquelles epístoles de Consenci, el fet de celebrar un Concili per jutjar un bisbe per presumpta heretgia, la descripció dels espais de l’episcopi tarraconense, la vinguda de l’autoritat militar de tota Hispania, el comes Asterius. Sortint de la conferència, vaig sentir com el professor Rodolf Cortés li deia al professor Pere de Palol “estem tots flotant!”. I és que la visió que tothom tenia de Tàrraco al segle V havia canviat completament.

I així ha estat des d’aleshores. En Jordi Rovira aportà al gran públic una valuosa informació sobre un període que havia quedat una mica enfosquit. Semblava que després dels grans emperadors (August, Adrià…) a Tàrraco pràcticament no passava res interessant. Però la important necròpolis paleocristiana, els diferents vestigis arqueològics, i les epístoles de Conscenci ens proporcionen una visió molt més real i acurada d’aquell període fascinant de la nostra història.

Joan-Vianney M. Arbeloa i Rigau

II Col·loqui al pati: La defensa de la ciutat

/in /by

Us anunciem el segon  Col·loqui al pati-jardí dedicats a la cultura i l’arqueologia.

Els dijous a les 19:00h.

Programa del segon Col ·loqui Obert de 2024: