L’Associació Bibliòfils de Tarragona es complau a convidar-vos a la Tertúlia titulada “Les pintures gòtiques de Ca l’Ardiaca”, a càrrec de la Dra. Emma Liaño Martínez, que se celebrarà a la seu de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense el proper dijous 27 de març de 2025 a les 19:00h.
Ahir dilluns al vespre, els Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat van acollir la presentació del llibre d’Antoni Pujol Niubó, titulat “El Pla Especial de la Part Alta de Tarragona. L’execució del PEPA i la seva influència en la millora urbana”. La sala d’actes estava plena de gom a gom, amb els familiars, els amics, els companys de carrera i de professió de l’Antoni, i també amb un nombrós grup de socis i sòcies de la RSAT.
A la taula acompanyaren l’Antoni el Director dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat, Sr. Ricard Ibarra, qui va introduir l’acte; el conseller d’Urbanisme i Patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona, Sr. Nacho García, que va posar en valor les actuacions per protegir i ressaltar el patrimoni de la Tarragona romana; i el president de la RSAT, Sr. Joan Vianney Mª Arbeloa, qui va fer un acurat resum de les parts de l’obra. L’acte el va cloure l’Antoni, a través de la veu de la seva dona Glòria, fent un agraïment als presents, recordant la figura del president de la RSAT Jordi Rovira Soriano, i remarcant la transformació que va significar la recuperació d’una Part Alta molt empobrida, donant pas a la que actualment gaudim.
Compartim a continuació algunes imatges de l’acte:
Els socis i sòcies interessats en disposar d’un exemplar del llibre, poden passar per la seu de la RSAT contactant abans a través del correu informacio@arqueologica.org
No agrairem prou el que es va fer a la ciutat de Tarragona durant l’estada d’Octavi Cèsar August a la nostra Colonia Urbs Triumphalis.
Jordi Rovira es fa ressò de l’anecdotari històric des de la palmera que va créixer a l’altar dels sacrificis davant del seu temple fins a les celebracions que encara fem per Santa Tecla i sant Magí, festes populars coincidents amb les dates del naixement i mort d’August.
La Tàrraco Imperial va veure reconstruïda completament, la seva acròpolis ocupada pel recinte de culte, el fòrum provincial i el circ, que encara avui dia podem reconèixer.
Per cert, on està el temple d’August? Encara no s’ha trobat, i la popular creença que estava sota la catedral té més de sentiment folklòric que de realitat arqueològica. Probablement més a baix, quan les cotes no eren les actuals i les escales d’accés del Fòrum Provincial al recinte de culte estan cinc metres per sota la plaça de les Cols.
Els tarragonins hauríem de recuperar el reconeixement de què August fou el millor alcalde que mai va tenir la nostra ciutat bimil·lenària.
Xavier Allué
(Comentari a l’article de Jordi Rovira “August, l’emperador de Tàrraco” publicat a La Vanguardia el 14 d’agost de 2009)
La RSAT us convida a l’acte de presentació del llibre d’Antoni Pujol i Niubó titulat “El Pla Especial de la Part Alta de Tarragona. L’execució del PEPA i la seva influència en la millora urbana”, que es farà el proper dilluns 3 de març de 2025 a les 19:00h a la Sala d’Actes dels Serveis Territorials de Cultura, al Carrer Major 14 de Tarragona, i anirà a càrrec del president de la nostra entitat, Joan Mª Vianney Arbeloa.
Als socis i sòcies assistents se’ls farà entrega d’un volum del llibre.
El passat 13 de febrer s’ha fet a la nostra seu la presentació de la plataforma Salvem els Mongons, la qual neix a partir de la iniciativa endegada per l’Associació de Veïns de Parc Riu Clar per tal de protegir, dignificar i donar a conèixer aquest antic despoblat medieval, que encara conserva dempeus l’església romànica de Sant Julià i restes del seu castell.
Per a la presentació, la plataforma ha convidat a parlar a representants de les entitats i institucions que li donen suport, participant-hi la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, la Comissió Diocesana de Patrimoni Cultural, la pròpia Reial Societat Arqueològica Tarraconense, el Fòrum de la Cultura i la Federació d’Associacions de Veïns de Tarragona. Tots ells han coincidit en la necessitat que el projecte tiri endavant i en la necessitat que l’Ajuntament de Tarragona s’hi involucri obertament.
L’acte es va cloure amb la presentació d’una representació ideal de com hauria estat el poblat dels Mongons en època medieval, la qual ha estat creada i donada a la plataforma pel conegut dibuixant i il·lustrador Joan Carles Blanch.
El passat dia 5 de febrer, ens va deixar el nostre soci Joan-Hilari Muñoz i Sebastià. El seu nom figurava ja des de feia molt de temps entre els grans historiadors de Tortosa i la seva comarca. En són prova un estol inacabable de publicacions: llibres i articles repartits en les més variades revistes científiques de les terres ebrenques i castellonenques, com també en el Butlletí Arqueològic. No és aquest el moment glossar l’amplitud i profunditat dels seus coneixements, centrats en l’art i la història de la seva terra en els primers segles de l’edat Moderna -segles XVI i XVII-. Ens quedem ara amb la seva bonhomia i el seu tracte afable, amb les converses delicioses mantingudes sobre els temes que l’apassionaven: la història, l’art i els arxius. I especialment la darrera visita -curulla d’erudició- amb què va obsequiar-nos la passada primavera a un nodrit grup de socis a la Seu de Tortosa. Descansa en pau, amic.
JLV
Durant el 2024, per commemorar els 180 anys de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, i el desè aniversari del decés del nostre president Jordi Rovira, vam publicar, cada mes, un escrit basat o referenciat en un dels articles publicats al llibre “Visions Tarragonines”. Aquesta sèrie de continguts ha tingut molt bona acollida entre els membres de la Societat. Per aquest motiu, us volem comunicar el nostre interès en allargar aquest format de publicacions durant l’any actual.
Volem fer extensiva la proposta a tots els socis i sòcies de la RSAT (alguns ja hi han participat en els darrers mesos), per a què ens feu arribar els vostres textos i els puguem compartir en aquesta mateixa web. La mecànica és molt senzilla: cal escollir un dels articles del volum “Visions Tarragonines” i fer que serveixi per la redacció d’un petit tex, d’una mida màxima d’una cara d’un full. El text resultant doncs, és el comentari de l’article, comparant-lo amb la situació actual, o evocant algun moment històric destacat (i potser poc conegut), o explicant com res ha canviat des de llavors.
Ens podeu escriure a informacio@arqueologica.org amb les vostres propostes, comentaris o dubtes que us puguin sorgir. Us animem a participar-hi per ajudar a la difusió del coneixement arqueològic i patrimonial de la nostra ciutat i entorn.
Benvolguts, benvolgudes,
Us fem arribar els millors desitjos per encetar el nou any. Esperem poder gaudir de múltiples ocasions per trobar-nos i compartir saber i coneixements.
Molt bones festes!
El passat dissabte 7 de desembre, entre els actes de celebració dels 25 anys de la commemoració de la inclusió de Tarraco Patrimoni Mundial, es va fer entrega del Premi Tàrraco a Antoni Pujol Niubó, per la seva implicació, especialment a partir de la transició democràtica, en la defensa, gestió i difusió del patrimoni històric de la ciutat de Tarragona i del conjunt arqueològic de Tàrraco.
El regidor de Cultura Nacho García va fer un repàs de la seva trajectòria vital, i va afegir-hi una referència a la creació dels Congressos Tarraco Biennal, conjuntament amb Jordi Rovira.
Posterioment, l’Antoni va dirigir unes paraules d’agraïment, a través de la veu de la seva esposa Glòria, anomenant a tots aquells que treballen amb ell des de la Junta directiva de la Reial Societat Arqueològica.
Volem traslladar la nostra felicitació a l’Antoni pel seu recorregut professional i agrair-li la seva gran aportació a la RSAT.
Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.
Jordi Rovira i Soriano, el 8 de gener de 2010, publicà a La Vanguardia l’article “Tamarit, castell i vila” el qual he escollit com a motivació per participar en l’homenatge que la Reial Societat Arqueològica fa, en el transcurs de l’actual any 2024, en memòria de dit autor amb motiu dels deu anys del seu traspàs.
En Jordi es refereix a Tamarit com un castell i és just entorn d’aquest concepte que vull fer una primera consideració, ja que és del tot incorrecte referir-se al que actualment es conserva de l’antic nucli urbà de Tamarit com a castell car no és cap castell ans la vila closa medieval tancada per les muralles de l’època de Pere III restaurades en els segles XVI i XVII.
Tamarit, certament, tenia castell i no un sinó dos, atès que els tamaritans anomenaven castell a les cases dels seus senyors: l’arquebisbe de Tarragona i el castlà major. D’aquests dos, diguem-ne castells, el castell per excel·lència era la casa del castlà major que, segons un inventari del 1567, tenia a la planta baixa una entrada amb celler, la presó (element bàsic per merèixer el tractament de castell) i l’escala d’ascens a la planta primera on hi havia la sala, la cuina i tres cambres; el conjunt “casteller” es completava amb una cambra damunt la cuina, el rebost i la golfa. Aquest diguem-ne castell desaparegué o quasi durant la Guerra de Separació i, a la segona meitat del segle XVIII, només en quedava el record en la memòria col·lectiva i el solar, al costat de l’església major, damunt del qual havia estat bastit. El 17 de setembre de 1797, Joan de Suelves i de Montserrat, VI marquès de Tamarit, decidí donar utilitat al solar i el cedí a Ramon Oliver, pagès de Tamarit, per l’entrada d’un parell de gallines i el cens anual d’un sou. El marquès, en fer l’establiment , posà la condició que “sempre esdevindrà lo cas que jo o los meus volguessin reedificar aquest castell que ans ocupava lo dit pati y sos anexos, hage y dega dit adquiridor de deixar vàcua y expedida la dita casa fabricadora a favor de mi o dels meus, pagant a est tot lo valor tindrà aquella, evaluada per mestres ab tot idòneos de aquellas obras, fustas, ferros y demés”. No sabem si Ramon Oliver arribà a aixecar la casa, el cert és que en l’actualitat l’indret és un solar clos, propietat dels marquesos de Tamarit, a les parets del qual hi ha un cartell que informa al visitant que dit lloc, que és l’única part de Tamarit que no aconseguí adquirir Charles Dearing, forma part del “señorío de Tamarit”.
Una segona consideració a fer sorgeix de la notícia apareguda a la premsa[1] que Altafulla demana que els seus límits amb Tarragona siguin modificats en el sentit d’arribar fins al riu Gaià, argumentant per fer-ho que en aquestes 70 hectàrees del terme històric de Tamarit és ella la que dona serveis a la gent que hi resideix i no pas Tarragona. La qüestió de la modificació dels límits, davant negativa a cedir el territori per part de l’alcalde tarragoní Rubén Viñuales, és ara en mans d’una comissió tècnica de la Generalitat que haurà d’escoltar els arguments d’ambdues parts i decidir.
El tema de la modificació de límits ens porta a recordar el que fou el procés d’agregació de Tamarit a Tarragona. Començarem per recordar que durant els segles XIX i XX foren pocs els anys en què les recaptacions ordinàries fetes a Tamarit arribaven per cobrir les despeses municipals i les exigències de les autoritats civils i militars, tant provincials com estatals, per això, en el pensament dels tamaritans, s’anà gestant una solució que consideraven era l’única viable per resoldre els problemes de la municipalitat: la incorporació a un municipi veí.
Les necessitats econòmiques de Tamarit va fer creure a Altafulla que les podria aprofitar per incorporar-se una part del terme del municipi veí i així l’Ajuntament, el juliol de 1876, inicià un expedient davant de la Diputació de Tarragona “para la agregación de parte del término de Tamarit que lo divide el río Gaiá a fin que pueda el de ésta tener más riqueza en su favor”, però la cosa no passà d’aquí.
El primer cop que es plantejà el dràstic recurs de passar a Tarragona fou en la sessió del consistori tamarità del 3 d’agost de l’any 1887. Aleshores s’argumentà que “visto que los contribuyentes forasteros se niegan a querer contribuir en el reparto vecinal [extraordinari] y considerando por otra parte la imposibilidad de enjugar el déficit del presupuesto si los vecinos han de satisfacerlo pues por ser excesivo el recargo y no existir utilidades con que gravarlos y que por esta misma razón se tiene que acudir a la agregación de este pueblo y su término al de Tarragona”.
Tamarit incoà expedient d’incorporació a Tarragona, però restà aturat al Govern Civil. De l’any 1887 al 1897 serà aquest expedient, pendent de resolució, l’eximent que l’ajuntament tamarità presentarà enfront de les continues reclamacions de numerari que tant la Diputació com l’Ajuntament de Tarragona li feien perquè apromptés els contingents de contribucions que, al seu dia, li havien estat adjudicats. Les actes municipals tamaritanes d’aquests anys són plenes d’amenaces i disculpes i de peticions al Ministeri de la Governació per cobrar arbitris extraordinaris els quals suposaven normalment un recàrrec del 16% sobre els impostos territorials i industrials, un 200% sobre el impost de consums i alcohols i un 50% sobre les cèdules personals.
Les contínues contribucions extraordinàries arribaren a cansar els tamaritans fins al punt de fer-los tornar a plantejar-se la incorporació a Tarragona. La qüestió sorgí de bell nou en la sessió de l’Ajuntament del 6 de juny de 1897 i tothom hi estigué d’acord. Set dies més tard, en sessió extraordinària, la corporació s’aplegava de nou per satisfer els deutes amb Hisenda, la Diputació Provincial i l’Ajuntament de Tarragona, i atendre, al mateix temps, les obligacions pròpies del pressupost ordinari. La impossibilitat de fer-ho l’ocasionava, ho transcrivim de l’acta, “el exiguo número de vecinos del término, la gran extensión de éste, la riqueza imponible sumamente exagerada con que figura su amilloramiento y lo que sirve de base fundamental para la imposición de toda clase de impuestos y, por último, la legislación vigente concerniente a la tributación que priva a las Corporaciones municipales imponer a los contribuyentes forasteros sin casa abierta en su jurisdicción, otro recargo que el 12’80% como máximo sobre la contribución territorial”.
Malgrat els desitjos de Tamarit, la incorporació no es dugué a terme. La causa, molt possiblement, raïa en el fet que a Tarragona, tampoc no gaire sobrada de diners, no li devia abellir gens fer-se càrrec dels deutes tamaritans.
L’Ajuntament de Tarragona, el 13 d’octubre de 1882, considerava que l’agregació de Tamarit havia d’anar d’aquesta manera:
“…todo el caserio de Molnás, Rabasa y sus pertenencias hasta la playa y desde este puesto al interior Tarragona, doncs, veia bé que la part del terme tamarità situat al peu de la muntanya de sant Joan i fins a trobar el límit del terme altafullenc, és a dir, era molt més del que ara demana l’Ajuntament d’Altafulla.
L’Ajuntament de Tamarit, el 1897, tornà a promoure l’agregació i per dur-la a terme posà quatre condicions: Respectar l’escola pública establerta a Ferran, mantenir el contrcte amb la propietària de la casa del mestre, atendre les despeses de les funcions religioses i del pou públic, i que l’alcalde del barri de Ferran continuaria administrant les aigües del molí del Pas. Malgrat els desitjos de Tamarit la incorporació no es dugué a terme, la causa estava en el fet que Tarragona, no gaire sobrada de diners, no li abellia gens fer-se càrrec dels deutes tamaritans.
La tercera vegada que es parla d’agregar Tamarit a un altre municipi fou el setembre de 1939. Aquest cop la idea partí del governador civil i la idea, que no es materialitzà, era l’annexió a Altafulla. El pla només reeixí pel que feia al metge, el practicant i la llevadora
La integració de Tamarit a Tarragona arribà pe fi l’any 1950 sota les condicions que el nou municipi resultant portaria el nom de Tarragona i es faria càrrec de la liquidació dels deutes del de Tamarit i que milloraria els serveis públics de Ferran i de Monnars. El principal motiu que decidí Tarragona a acceptar la incorporació de Tamarit fou segons declarà Enric Olivé, l’alcalde d’aleshores, poder disposar de les platges del terme tamarità.
Salvador-J. Rovira i Gómez
[1] Mumbrú, Jaume: “Altafulla vol moure la frontera amb Tarragona 70 hectàrees”, Ara, 10 de febrer de 2024, p. 8.