Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb els articles publicats per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 20 d’agost de 2010 titulat “El sanatori de la platja” i un altre publicat al Diari de Tarragona del 22 de desembre de 2013 titulat “El Preventorio de La Savinosa y su indudable valor arquitectónico”

El Preventori de la Savinosa

Tot ciutadà de Tarragona coneix l’estrafolari conjunts d’edificis abandonats que ocupen un dels morrots de la nostra costa més propera, entre la platja de l’Arrabassada i la de la Savinosa. Ja fa molts anys que no hi ha rabasses plantades en una ni creixen les savines a l’altre. Uns quants més que el malaguanyat Preventori resta abandonat. Construït als anys 20 del segle passat com a recurs sanitari, no va funcionar com tal fins una dotzena d’anys després. Durant la Guerra civil del 36 es va fer servir temporalment com hospital de sang, fins que finalment inicià l’activitat per a la qual s’havia construït: acollir infants de pares afectats de malaltia tuberculosa dels que havien d’estar aïllats fins que els pares deixessin de ser contagiosos. Cap dels infants acollits patía tuberculosis, això a banda del fet biològic conegut de què la infecció tuberculosa als infants no és bacil·lífera i, per tant, els nens no contagien.
Malgrat això, ben conegut a l’època, l’article de Jordi Rovira a La Vanguàrdia relata les reticències i rebuig de la gent de Tarragona del Preventori.
Amb l’adveniment de tractaments antituberculosos eficaços com l’antibiòtic estreptomicina i les hidrazides, el Preventori va perdre utilitat i es va tancar als anys 60. Fins avui.
A l’article de Diari de Tarragona de tres anys després, Jordi Rovira reivindica el valor arquitectònic de les edificacions, discussió oberta des de l’abandonament de la institució que els successius governs de la Diputació Provincial, propietària de les runes i l’espai, han estat incapaços de resoldre, per vergonya de tots.
Des d’aquí, i en aquesta ocasió, em permeto discrepar del valor de l’obra de l’arquitecte Francesc Monravà (“l’altre Monravà”). Massa anys i massa oportunitats perdudes. Arribant al primer quart d’un segle en el qual la recuperació del paisatge i el retorn a la natura són doctrina, la meva idea va per altres camins. Havent participat en diverses ocasions en projectes i discussions sobre el futur de les restes del Preventori, a hores d’ara crec que el millor fora enderrocar les edificacions i deixar l’espai com un de natural i protegit.
Això, però, sense oblidar la constant observació de l’entorn de Tarragona que sempre va guiar en Jordi, en els seus escrits i en el seu cor.

Xavier Allué