“Històries sobre el Castell del Patriarca”
Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.
El següent text està relacionat amb l’article publicat per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 25 de maig de 2012 titulat “El castell desaparegut”.
Com era habitual en ell, en Jordi Rovira va ser capaç de sintetitzar en aquest article el més rellevant de la historia d’aquell castell avui desaparegut que va ser residència dels arquebisbes. Conegut amb el nom de Castell del Patriarca era, després de la Catedral, l’edifici més representatiu de l’època medieval a la nostra ciutat. En aquest escrit voldria, però, exposar uns fets que en Jordi no va esmentar segurament per la limitació d’espai que disposava.
Tant el canonge Josep Blanch en el segle XVII com l’investigador Eduard Juncosa en el segle actual ens descriuen els esdeveniments que van passar durant la confrontació que pel control del govern municipal va existir entre els co-senyors feudals de Tarragona (Pere III de Catalunya i IV d’Aragó, dit el Cerimoniós o el del Punyalet, i l’arquebisbe Pere de Clasquerí, patriarca d’Antioquia).
El 1373 el Consell municipal de Tarragona declarà que la ciutat i el seu territori estaven sota la jurisdicció reial i el jurament a l’arquebisbe era tan sols de corpore et onore. Com a reacció, l’any següent l’arquebisbe va excomunicar a tota persona que hagués jurat fidelitat el rei i el 1375, davant el fet que aquest mantenia l’interdicte, el Consell va emetre un estatut conforme l’estament eclesiàstic estaria subjecte al règim impositiu municipal. Indignat, l’arquebisbe feu una convocatòria als ciutadans al Pla de la Seu per tal de revocar l’estatut però la crida se li girà en contra i esclatà una revolta popular, Clasquerí va haver de fugir de la plaça i després de la ciutat, mentre que el castell del Patriarca fou assaltat i saquejat.
No acabaren aquí els aldarulls. El 22 de juliol de 1377, després d’unes eleccions municipals, dos-cents homes encapçalats per un veguer de l’arquebisbe provocaren seriosos altercats dins la ciutat al crit de “Muyren los traydors”, i es van fer forts al castell, on restaren encerclats per les forces del veguer reial, tot defensant-se amb pedrades i tirs de ballesta. Però els reialistes ocuparen la Catedral i naturalment des dels terrats dominaven el castell i una vegada s’entregaren els revoltats, el veguer reial ordenà que el veguer de l’arquebisbe i 12 persones més “[…] que eren part de la Iglésia […]” fossin penjats en diferents places i carrers de la ciutat. És el que es coneix com el Factus Tarrachonae.
Més tard, per tal d’apaivagar la situació, l’arquebisbe va aixecar l’excomunicació, però el conflicte, iniciat el 1373, va durar fins l’any 1383.
Rafael Gabriel Costa
