Les cases del damunt de les voltes del carrer de la Merceria desaigüen les aigües pluvials mitjançant sis baixants adossades a la façana. Dos d’aquests baixants estan en bones condicions, dos estan bastant rovellats i foradades i en els altres dos l’oxidació és de tal magnitud que pràcticament han desaparegut.

Ja no es tracta tan sols que si plou les aigües caiguin lliurement al carrer sinó que algú pot prendre mal i són un perill públic. Certament, qui ha de procedir a la reparació són els propietaris dels edificis, però l’Ajuntament hauria de fer un ofici exigint que ho fessin immediatament, i si no compleixen fer-ho subsidiàriament, tot passant després factura als titulars.

La situació ve de molt lluny en el temps i si no s’ha resolt, cal preguntar-se si cap persona o autoritat competent ho ha vist. En català tenim, entre d’altres, tres dites que poden definir aquesta ceguera: “ulls que no veuen, cor que no dol,” “tenir pa a l’ull” i “fer els ulls grossos,” i que poden representar actituds diferents que van des de no voler complicar-se la vida a considerar que no és assumpte seu.

També podria ser que aquesta persona o autoritat competent considerés que donaria un mal de cap al seu superior jeràrquic o que es feria mal veure, i que la denúncia no serviria de res. Perquè resulta que els que governaven aquests darrers anys la Ciutat no els ha importat en absolut el manteniment del Patrimoni i propiciaven tan sols intervencions en què hi pogués haver una inauguració, amb aplaudiments i lluïment. ¿Quan any fa que està protegit amb una xarxa la muralla del Portal del Roser sense fer-hi res? (podríem citar altres exemples).

Confiem que els darrers desgraciats fets siguin un revulsiu i administradors i administrats fem un radical canvi d’actitud i lluitem tots plegats per la conservació i valorada del principal actiu que té la Ciutat, el nostre Patrimoni.

Rafael Gabriel Costa