Abans de la declaració ja sabíem que Tàrraco era un jaciment excepcional. El seu conjunt monumental resulta un dels més importants de la mediterrània occidental des de diversos punts de vista. Primerament pel diacronisme de l’evidència arqueològica, és a dir, la presència de troballes de totes les èpoques històriques des de la república romana fins la baixa antiguitat. En segon lloc per la genuïnitat i l’excel·lent estat de la majoria dels monuments conservats parcialment. Alguns elements esdevenen únics per infreqüents, per les seves dimensions i la qualitat constructiva. Tàrraco te tots els testimonis arquitectònics i arqueològics imprescindibles per la vida en qualsevol ciutat antiga: infraestructures defensives, hidràuliques, espais de reunió,d’activitats econòmiques, de culte, gestió i lúdiques.

Però si el testimoni arquitectònic i arqueològic tangible justifica per si mateix els valors que en Tàrraco va reconèixer la Unesco, la nostra ciutat també va desenvolupar un paper transcendental en la conquesta de la península, així com a camp de proves i experimentació d’exitoses estructures administratives i religioses que després s’estengueren a la resta de l’imperi. Tàrraco no només és important com a colònia i com a capital de la major província de l’imperi romà, sinó que també a través d’ella es produeix el procés de la romanització del país, i posteriorment l’expansió del cristianisme.

La distinció suposa una enorme responsabilitat en la gestió d’un patrimoni que s’entén rebassa els límits de la pròpia ciutat. Tots els esforços per aconseguir-la van generar la unitat d’institucions i societat civil, i es van crear unes expectatives i un estat d’ànim que pensàvem era idoni per la recuperació, millora i posada en valor del seu llegat.

Malauradament no ha estat així i l’oferta patrimonial s’ ha anat reduint a partir del tancament d’espais, en el manteniment i la inversió, i quan s’ha intervingut no sempre pensem ha estat encertadament. L’experiència ens demostra que sense la consideració de la societat civil com a agent vàlid en la tutela del patrimoni, l’administració per sí mateixa no pot assolir la tasca de salvaguarda i difusió d’un llegat tan important.

S’ha de recuperar la il·lusió perduda, la confiança mútua i el diàleg, actuant de manera conjunta amb nous projectes encisadors que esdevinguin revulsius com el Museu de la Tabacalera, el teatre i la part Alta com unitat de conjunt,i que situïn a Tarragona com a ciutat referencial de la romanitat. El patrimoni de Tarragona és un diamant en brut, amb un gran potencial, que necessita sumar els esforços de totes les parts implicades en la seva gestió i conservació.

REIAL SOCIETAT ARQUEOLOGICA TARRACONENSE