La Junta de la societat va tenir la satisfacció de presentar juntament amb la Societat dels Bibliófils l’homenatje al nostre traspassat president Jordi Rovira, a l’hora que l’ajuntament de Tarragona lliuraba el nomenament de fill predilecte. Agraeix també la presència de molts socis, alguns desplaçats de lluny, a l’acte.

Aquí sota reproduim el text elaborat per la junta que va llegir la nostra Presidenta, Pilar Alió:

JORDI ROVIRA, FILL PREDILECTE DE TARRAGONA

Autoritats, representants d’associacions i de la societat civil, estimats Jordi, Conxita e Irene, senyores i senyors,

En nom de la família i de l’entitat que represento, he rebut l’encàrrec d’agrair a l’Ajuntament l’atorgament de la distinció de Fill Predilecte al meu antecessor i bon amic, Jordi Rovira. Pensem que és un acte de justícia que honora no tan sols a en Jordi Rovira sinó també a tots els membres del consistori que l’hi han atorgat.

Permetin-me però que afegeixi unes paraules en homenatge a la seva memòria.

Jordi Rovira com a President de la RSAT va ser molt efectiu. Controlava, seguia i desenvolupava personalment i de ben a prop els múltiples vessants de l’entitat, encara que la gestió interna no va ser el seu fort. Es trobava més a gust en la negociació directa, en l’entrevista personal amb polítics i responsables de l’administració en un vessant que podríem qualificar de pública. Si bé l’excés de zel en la defensa del patrimoni, i el seu caràcter a vegades difícil, van fer que els èxits patrimonials no fossin tan amplis com ell hagués volgut. Segurament les diferents administracions no van acabar d’entendre la seva visió de la ciutat i el model de gestió que defensava. De totes maneres, el temps dirà si la seva dèria per conservar fins a l’últim detall o testimoni d’èpoques passades era la visió profètica d’un visionari o bé la lluita quixotesca d’un il·luminat que veia com el progrés,o la manca de sensibilitat, feia perdre irremissiblement el llegat dels nostres avantpassats.

Jordi Rovira era molt enemic dels seus enemics i molt amic dels seus amics, fins i tot de vegades era crític i punyent amb els seus afins, en defensa de les veritats que ell considerava tenir. Era coherent i inflexible amb el seu pensament, recordant aquella famosa frase aristotèlica, que deia: “jo sóc molt amic del meu mestre però més amic sóc de la veritat”. Jordi Rovira defensava les seves idees sense calibrar el destinatari de les seves afirmacions. La contundència i energia, no exempta de bel·ligerància, amb què defensava el patrimoni de la seva ciutat li venia atorgada de diferents legitimitats:

La primera derivada del seu profund coneixement i domini sobre qualsevol aspecte històric, cultural, arqueològic i historiogràfic de Tarragona. La tasca minuciosa, disciplinada i sistemàtica en testimoniar l’efímer, la compra continuada de documentació antiga al mercadet dominical, la cerca i compra de documents i llibres per internet en múltiples pàgines de col·leccionisme i bibliofília, .l’estudi de l’arxiu històric familiar, la catalogació i ampliació de la seva ingent biblioteca de temàtica local i entorn, i la tasca investigadora, el van fer atresorar una quantitat d’informació única que el va portar a posseir un veritable domini sobre qualsevol aspecte relacionat amb la seva ciutat, un coneixement admirat per uns i odiat per altres.

La segona legitimitat li venia per les tasques i càrrecs dins la mateixa RSAT, una entitat per tots coneguda amb una importància avalada per la continuïtat, feina i trajectòria desenvolupada d’ençà de la seva fundació el 1844.

La tercera i no menys important d’auctoritas confluent en la figura del Jordi Rovira, li venia definida per la mateixa activitat altruista en pro de la salvaguarda patrimonial. Aquesta noció de servei públic desinteressat i estima d’un patrimoni considerat com a propi, feia que es rebel·lés a vegades sense mesura davant qualsevol pèrdua i empobriment d’un llegat que entenia era patrimoni de contemporanis i també de les generacions futures.

Amb la mort de Jordi Rovira desapareix un referent irrepetible per alguns i prescindible per altres, però en qualsevol cas, una persona poc comú que pel coneixement que posseïa ens obria la porta a altres èpoques i personatges històrics que ningú com ell coneixia. A través del Jordi recobraven vida tarragonins il·lustres, referents historiogràfics indiscutibles que obren una finestra en el temps i ens posen davant de formes de vida i possibilitats diverses d’entendre l’existència humana. Amb ell desapareix una persona que desprenia sincera estima per la seva ciutat, però sobretot també, i aquest és el veritable objectiu que el situa en la seva més essencial realitat, era la profunda admiració i interès per l’ésser humà i les múltiples manifestacions i creacions d’aquest.

El Jordi en molts sentits va ser un veritable filòsof, també en el sentit etimològic de la paraula, un amant del coneixement de tot allò que afectava la seva ciutat des d’un plantejament tan diacrònic (és a dir, al llarg dels segles) com espacial ,incorporant com a objecte d’estudi les manifestacions artístiques i culturals de Tarragona i entorn. Així la seva curiositat infinita el va portar a sondejar i posar al descobert temes inèdits i desconeguts pel públic general i especialista, segurament punt de partida d’innumerables estudis històrics a desenvolupar per les generacions presents i futures. Però el Jordi, i això ens queda com a únic consol de la tragèdia succeïda, va tenir la idea clara de viure sempre el present amb intensitat; i així ho va fer, sent coneixedor que per l’ésser humà el present és el millor regal que tenim, sempre i quan no oblidem el nostre passat.

Moltes gràcies