Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb l’article publicats per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 24 de juliol de 2009  titulat “Una farmàcia de pel·lícula“.

 

 

 

 

La farmàcia del Don

Per aquells que no coneixem tan profundament la ciutat de Tarragona com l’enyorat amic Jordi Rovira, la lectura de l’article de la farmàcia del Don va ser tot un descobriment. No només pel significat que va tenir al llarg de dos segles aquell establiment, sinó perquè ocupava els baixos de l’edifici on rau la seu de la nostra Societat Arqueològica. El Jordi va recollir les dades que li oferia un altre tarragoní de soca-rel, Adolf Alegret, en la seu llibre Tarragona a través del siglo XIX, publicat l’any 1924. Alegret, també soci actiu de l’Arqueològica, havia fet una acurada descripció de l’establiment que va conèixer en la seva joventut, abans que tanqués definitivament cap el 1880.

Ara bé, què podem aportar nosaltres de nou d’una botiga tancada fa quasi 150 anys i de la que no queda altra cosa que la descripció d’Alegret? Cal pouar als arxius històrics, hemeroteques i biblioteques per descobrir noves dades, en una recerca que tenim en curs. Amb les dades dels llibres sagramentals de la Catedral hem pogut reconstruir tota la seqüència de farmacèutics, en total quatre generacions, que comença a mitjans del segle XVIII (no del XVII, com deia Alegret) i acaba amb l’últim representant de la família, Francesc Domingo, que s’havia esposat amb una Castellarnau i va morir el 1878. El va succeir el farmacèutic Malet que al cap de poc va desmantellar la farmàcia i va traslladar-se a Barcelona.

Un dels farmacèutics, el Dr. Joan Domingo Arnau (1768-1809), és sense dubte el representant més il·lustre. Va estudiar a Tarragona, Cervera, Barcelona i Madrid. Va conrear, a més de la farmàcia, les belles arts, les ciències naturals, la botànica i la química. El 1800 va retornar a Tarragona i es va dedicar al llarg de vuit anys a fer excursions per Catalunya per formar un autèntic museu, reunint un herbari amb milers de plantes, una col·lecció de minerals, fòssils, esquelets, animals dissecats i restes arqueològiques trobades a Tarragona, tot completat amb pintures i una biblioteca de més de 1.000 volums. Morí en l’epidèmia de 1809 i les seves col·leccions van quedar pràcticament destruïdes en l’assalt dels francesos a la ciutat el 1811.

Hi ha, encara, moltes més dades interessants que esperem publicar en un futur.

Jordi López Vilar

Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb l’article publicats per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 28 de gener de 2011  titulat “Santa Tecla la Vella“.

 

 

 

 

 

SANTA TECLA LA VELLA

 “L’antiga capella del jardí de darrere de la Catedral…ja NO és uns dels indrets més desconeguts del patrimoni tarragoní…”

Seguint el fil de l’article que va escriure Jordi Rovira Soriano el divendres 28 de gener del 2011 a La Vanguardia, i recollit al llibre “Visions Tarragonines”, podem dir ben alt que hem recuperat l’antiga capella de Santa Tecla la Vella després de 12 anys del seu article i després de dècades tancada, per fi al dia 4 de març del 2023 l’hem recuperat.

Amb un importantíssim projecte en comú del Museu Diocesà amb el seu director, Andreu Muñoz, amb l’Ajuntament de Tarragona, la Diputació de Tarragona i els Serveis Territorials de Tarragona de la Generalitat de Catalunya.

S’ha fet dins del marc de la commemoració dels 700 anys de l’arribada del braç de Santa Tecla a Tarragona, una data emblemàtica que ha posat fi a la restauració d’un procés que va començar al 2021.

Ha passat de ser un magatzem lapidari abandonat a recuperar la capella per la ciutadania, museïtzant l’espai com a referencial per explicar l’historia del món funerari paleocristià. També es vol preservar el jardí i recuperar l’idea de fer l’entorn un jardí romàntic.

Personalment crec que en Jordi Rovira Soriano estaria molt content de veure que algunes coses per les que va lluitar tant es van recuperant poc a poc, malgrat que li agradaria que fossin moltes més i que seguiria lluitant amb totes les seves forces perquè això fos així.

 

M. Lluïsa Serres Cirujeda