El nostre autor va publicar dos articles sobre la Setmana Santa de Tarragona, al març del 2008, en castellà, i a l’abril del 2009 en català. A tots dos, amb molt bon to, descriu la Setmana Santa ignorada, l’oculta del 1937 i 1938 i la recuperada del 1939. Les dues primaveres dels anys de guerra és cert que uns tarragonins devots van fer la processó “sub silentio”, començant el recorregut a la plaça del Rei, arribant fins a la Rambla i tornant a pujar, potser un darrera de l’altre, tal com va explicar moltes vegades mossèn Salvador Ramon, canonge sempre disposat a recordar i a mantenir vives diverses flames, pietoses o no. El Jordi Rovira parla, així, de la “procesión particular”, íntima i silenciosa, de la recuperació dels Armats de la Congregació de la Sang i de la reconstrucció dels misteris perduts durant la guerra.

Al segon article proporciona dates conegudes però freqüentment oblidades, des de l’assalt i la destrucció d’esglésies i imatges al juliol del 1936 fins a la recuperació del 1939. Nazaret, Sant Miquel del Pla i Sant Agustí, magatzems de gra i queviures durant la guerra, van ser recuperades per al culte i sacralitzades de nou. La Sang va celebrar la primera junta el 26 de febrer i La Soledat el 15 de març, i es va iniciar el costum d’oferir el Ciri Pasqual, cada any una confraria, a la Seu. Actualment s’acostuma a fer l’oferiment a la parròquia propera o vinculada, La Sang i la Soledat, conjuntament, a la Trinitat, els Natzarens a Sant Francesc o el Descendiment a Sant Pau.

El primer Via Crucis de La Sang del Diumenge de Rams es va fer arribar, sense imatge pròpia, a les portes del cementiri en un acte dit “de reconciliació”. El fossar havia estat dessacralitzat durant els anys de la guerra, desproveït de la Creu i convertit en cementiri civil. El primer acte religiós de la Setmana Santa va congregar a cents de persones, sense vesta, que van tornar a la plaça del Rei resant el Rosari. No sabem, el Jordi Rovira tampoc ho diu, si el va encapçalar la bandera negra. Potser sí. Bandera que oneja al balconet del carrer de la Nau els Divendres Sants o que ho feia quan el reus havien estat ajusticiats a la presó de Pilats. Poques vegades, és cert.

L’autor parla de la relativament ràpida recuperació dels misteris destruïts, primer del natzarè de Sant Miquel del Pla i poc després, ja al 1940, del Sant Crist de la Sang, obres totes dues del Salvador Martorell, el millor escultor tarragoní, civil i religiós, de gran part del segle XX. La Setmana Santa de la postguerra, tal com recorda el Jordi Rovira, no va tornar a ser la mateixa, dita popular que es manté fins avui. Afortunadament és així. No per ser hereus de les tradicions les hem de fer hermètiques i inamovibles. Mantenir també vol dir oxigenar. Crec que el Jordi Rovira estaria d’acord. Al cel i a la terra.

Manuel Allué