Rellegint les “Visions tarragonines”: Quan es pagava per entrar a la ciutat
Aquestes darreres setmanes s’ha incoporat al llenguatge com a una paraula antiga que ha actualitzat la presència mediàtica quasi quotidiana del nou (de bell nou perquè ja ho havia estat) president dels Estats Units Donald Trump: aranzels. La paraula surt al DIEC i al Termcat, probablement manllevada de l’espanyol, i li donen un origen de l’àrab. Es refereix a les taxes que el govern Americà vol imposar als béns i mercaderies que entrin als Estats Units. Uns percentatges notables sobre el valor que tinguin tals béns vinguin d’on vinguin, però i especialment, els procedents de la Xina i alguns altres països asiàtics, creant això un daltabaix en el comerç internacional. Un comerç que ja fa unes dècades s’ha globalitzat, ha rebut aquestes imposicions amb una gran incertesa i neguit.
Jordi Rovira ens recorda en el seu article de La Vanguardia de quan l’entrada de béns (i la sortida) a la ciutat estava vigilada i taxada pels “burots”. La ciutat medieval i la moderna, encerclada per les muralles romanes, tancava les portes a la nit. De dia, qualsevol que volgués entrar, especialment si portava béns o queviures, era registrat i sobre l’estimat valor de les mercaderies, havia de pagar un tribut o “consum”. Evidentment que això encaria les mercaderies i això empipava a tothom. Com que el destí de la recaptació no semblava mai clar ni la ciutadania en tenia cap control, naturalment era un impost odiat i, en més d’una ocasió, en moments revolucionaris, es van cremar les casetes dels burots.
Dins les incerteses de la vida, ja es diu que només hi ha dues coses que són certes i inexorables: la mort i els impostos.
Xavier Allué
(Comentari a l’article de Jordi Rovira “Quan es pagava per entrar a la ciutat” publicat a La Vanguardia el 28 de novembre de 2008)
