“La llave de los judíos”
Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.
El següent text està relacionat amb l’article publicat per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 25 d’abril de 2008 titulat “La llave de los judíos”.
El call de Tarragona, juheria en la documentació medieval conservada, palesava urbanísticament la segregació dels jueus en els àmbits religiós, social, econòmic, jurídic i cultural. Segons el Llibre de Censalsde 1409, quedava limitat per la plaça dels Àngels, la plaça d’en Rovellat, el Forat Micó, el Carrer de la Portella, el carrer Talavera i el Carrer de Sant Bernat. Malgrat Sherif al Edrisi (1152) va definir la nostra ciutat com jueva, la població semita no devia de ser nombrosa; de fet, vint anys després Benjamín de Tudela ni tant sols la mencionaria. No obstant això, els textos medievals conservats constaten la seva presència i que la relació amb els cristians era constant i fluïda.
Però el context de crisi iniciat a partir de 1333 (amb l’anomenat lo mal any primer) i que va suposar un llarg període de ruïna social i econòmica afavorida i agreujada per les pestes, les males collites i les guerres, va desembocar en els coneguts disturbis antisemites de 1391 a tota la Península que, durant el mes d’agost d’aquell any, van afectar directament els jueus de la nostra ciutat, tant a nivell personal com material. A partir de llavors, la comunitat hebrea, percebuda com la responsable de totes les misèries i dificultats, va anar patint, amb onades més o menys intenses, l’odi i els conseqüents atacs dels cristians fins que, el 31 de març de 1492, es va promulgar el temut i conegut edicte d’expulsió. Amb ell, totes les famílies que no s’acollissin a la religió cristiana disposaven d’un termini per vendre els seus béns i marxar, el que va iniciar el periple de la major part dels sefardites que, com demostra la família londinenca hereua de la clau d’un habitatge tarragoní i que inspiraria la ploma de Jordi Rovira amb l’article La llave de los judíos (28 d’agost de 2008), mai no oblidarien els seus orígens hispans.
Tarragona té un significatiu llegat de patrimoni jueu: des de la pileta trilingüe del segle V, per citar una de les peces més famoses de la col·lecció del tan conegut Museo Sefardí de Toledo, fins a Ca la Garsa, avui malmesa ossada del que devia ser una de les residències més notables de la nostra juheria. La cavitat al brancal de l’accés a l’immoble per col·locar la mezuza confirma que els seus residents eren hebreus, fet que va permetre catalogar-lo com l’únic vestigi arquitectònic conservat del call tarragoní i, en conseqüència, expropiar-lo per evitar majors pèrdues de les que ja havia patit l’edificació. Qui escriu aquestes línies, de la mà de la llavors Tinent d’Alcalde de Patrimoni M. Mercè Martorell, va ser part implicada en el procés i, sincerament, és molt conscient del que queda per fer envers aquest patrimoni. És ben cert que des de 2008 el nostre coneixement envers els qui van ser els nostres veïns jueus ha avançat molt per part dels estudiosos, però l’estat en el qual es troba Ca la Garsa no dista molt del que els ulls del nostre homenatjat van veure: “Primer paso es la dignificación del solar para que pueda servir como centro de interpretación del mundo judío y su contextualización con otras religiones y mentalidades que convivieron en la Tarragona medieval”, aconsella.
Que aquest petit escrit serveixi de denúncia. El nostre patrimoni jueu, “aunque es tenue”, com afirmava el nostre estimat Jordi Rovira, és rellevant i significant, per petit o dispers que sigui. En el cas de Ca la Garsala nostra tasca ja no és només evitar que la seva estructura es malmeti definitivament, sinó actuar convenientment per ennoblir l’espai com es mereix i explicar-lo adequadament. Tinguin per segur que qui aquí signa, amb el recolzament i actitud proactiva del grup municipal del que forma part i que ja fa mesos que es planteja iniciatives, farà el que estigui en les seves mans per aconseguir-ho.
Marta Serrano Coll
