Dotze mesos, dotze temes. In memoriam Jordi Rovira i Soriano.

El següent text està relacionat amb l’article publicat per Jordi Rovira al diari La Vanguardia del 24 de setembre de 2010 titulat “Teatre romà i democràcia”

El teatre romà

La ventafocs del patrimoni arqueològic tarragoní. Aquesta frase del Jordi Rovira s’escau a la perfecció al malaurat teatre romà de Tarragona. Descobertes les grades a finals del segle XIX en un estat de conservació magnífic, va ser greument malmès en successives etapes per una indústria d’olis que s’hi va instal·lar a sobre. Salvat a mitjans dels anys 70 gràcies a la pressió popular encapçalada pel Col·legi d’Arquitectes i la nostra Societat Arqueològica, ha romàs en un lamentable estat d’abandonament durant 40 anys. De tots els grans monuments de la ciutat, aquest ha estat el que ha trigat més anys en ser adequat per a la visita.

Ara bé, com es presenta el teatre, dotze anys després de l’article publicat pel Jordi? Cal reconèixer que la Generalitat ha fet un esforç; s’han dut a terme excavacions arqueològiques en profunditat  dirigides per Jacinto Sánchez que han aportat un cúmul de dades científiques  que delegem veure aviat publicades. Altra cosa és el tractament que s’ha fet al monument. De res han servit les queixes expressades al projecte de l’arquitecte Toni Gironès -adjudicat a dit per la mateixa Generalitat- que el malmet estèticament i física. En un article que vaig publicar al Diari de Tarragona el 24 de juny de 2016 conjuntament amb el Josep M. Macias, reflexionàvem sobre aquest projecte de “restauració”, tot comentant alguns punts que crec importants. Primer, que cal donar una solució definitiva al gran desnivell existent entre el solar del teatre i el carrer Caputxins, que actualment està limitat per una sèrie de murs de diferents èpoques que conformen una mena de patchwork arquitectònic d’aspecte tercermundista.

L’estructura de malla metàl·lica que s’ha implementat sobre les grades -segons el projecte de l’esmentat arquitecte- presenta una sèrie d’inconvenients, més enllà de l’efecte estètic -o millor antiestètic- que produeix, i és que, malgrat l’intent d’explicar la volumetria de l’edifici, és un atractiu per se; és a dir, que en l’aspecte visual té més visibilitat que el monument mateix. El resultat és una mena d’escultura de ferralla postmoderna plantada sobre unes restes romanes en mig d’un entorn sense cap mena de tractament integral. Aquest fet s’agreuja  amb el problema del rovell que genera tacant les pedres originals romanes i les defecacions dels coloms que viuen allí. La rocambolesca història d’aquesta restauració ha estat explicada per Rafa Marrasé en diversos articles de Porta Enrere que recomanem llegir.

Des del meu punt de vista, és urgent desmantellar aquest monument metàl·lic al despropòsit i fer una actuació assenyada i consensuada. Llàstima de diners llençats.

Jordi López Vilar