Tag Archive for: museu

Museu del Port

Visita al Museu del Port de Tarragona

Museu del Port

El proper dissabte 18 de març està prevista una visita a les 11:30h al museu del Port de Tarragona, oberta a tots els socis i sòcies.

Ens acompanyarà la Directora del Museu, Mercè Toldrà, qui ens mostrarà la renovació integral d’aquest espai amb tanta història per la ciutat, on s’hi allotja el fons patrimonial portuari. Podrem fer un recorregut per la història del port a través del temps, des dels romans fins a l’actualitat; incloent la vida als molls, els tipus de pesca, les activitats esportives, les embarcacions i mecaderies vinculades al territori…

Us esperem a partir de les 11:00h a la porta del mateix museu, al Refugi número 2 del moll de costa (per la banda més propera a la locomotora Tarraco del Serrallo).

 

 

 

Actualitzem l’article amb imatges de la visita al Museu Port Tarragona, on un grup d’unes 20 persones entre socis i acompanyants, hem gaudit de les explicacions de la Directora del Museu: Mercè Toldrà. La visita ha estat minuciosa, completa i molt interessant. A més hem pogut veure en exclusiva els arxius del Museu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Tabacalera 2010-2020

Imatges per una idea

El MNAT al Port

Aquest dissabte 16 de juny hem tingut l’ocasió d’assistir a la inauguració-presentació de l’exposició dedicada al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona al “Tinglado 4″ del Port de Tarragona.
El propòsit de l’exposició és intentar mantenir una part del museu i les seves peces a l’abast del públic mentre duren les obres d’arranjament de la seu a la plaça del Rei.

Amb això, bé podríem tancar aquesta nota-notícia pels nostres socis i seguidors. Em sembla però, una bona oportunitat per aportar algunes explicacions que poden ser, també, d’interès. Com que és una iniciativa personal, i amb permís de la RSAT, ampliaré aquesta entrada amb el que són aportacions de caràcter més personal i, per això signaré l’autoria al final.

El MNAT no ha arribat al port–ha arribat a port, potser?–per una casualitat més o menys atzarosa. Aquest darrer episodi és fruit d’un excel·lent treball de la direcció del museu, sota l’autoritat de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural (ACdPC), un ens que a penes te cinc anys de vida de la Generalitat de Catalunya. Com que cal conèixer el qui és quí puix que l’onomàstica ajuda a entendre el relat, Xavier Llovera, primer i Mònica Borrell més recentment, amb la dedicada i incansable cooperació del personal del museu, han dut a terme la tasca del trasllat i la museïtzació de les peces que del museu s’exposen.
El bon fer i excel·lent disposició dels tècnics de l’àrea de cultura de l’Autoritat Portuària, amb una llarga trajectòria de muntatges exitosos, han garantit que el marc que envolta les peces del museu permeti un bon accés i informació al visitant. Això sota la decidida presència del president de l’Autoritat Portuària de Tarragona, Josep Andreu i Figueras que amb una trajectòria de cooperació amb afers culturals de molt alt nivell, just ara abandona aquesta dedicació.

Això però, no ha estat un disseny més que voluntariós. El MNAT ha hagut d’abandonar la seva seu al número 1 de la plaça del Rei no gens menys que per una ordre judicial. El deplorable estat de manteniment i notables dèficits estructurals als quals mai se li van posar remei, van portar als treballadors del centre a plantejar una denúncia davant de les autoritats laborals, per les lamentables condicions laborals en les quals havien de treballar. Una numantina i desnortada resistència per part de la direcció va endarrerir el tràmit judicial fins que finalment, una sentència ferma, obligava al responsable de la gestió del centre, la Generalitat de Catalunya, a procedir a realitzar les necessàries obres d’arranjament. Cal recordar aquí que el MNAT, com a museu NACIONAL, és propietat de l’estat espanyol i que, en compliment de les transferències en matèria de Cultura i Patrimoni, ara fa uns anys va traspassar la gestió a la Gencat. I, per cert, que alguns dels funcionaris més antics, ho són de l’administració de l’estat, tot i que ara també, qui els paga i mana és la Generalitat.

De la sentència en fa més de quatre anys i les obres no es poden començar fins que es deslliurin els espais i es traslladin i emmagatzemin les obres dipositades al museu. (Nota al marge: quan diem dipositades volem insistir en què, una part substancial del material del museu la componen peces propietat de la RSAT, cedides en el seu dia amb els canvis legislatius sobre el patrimoni cultural; propietat a la qual la RSAT mai no ha renunciat.)
El projecte de les obres contempla principalment el canvi de tots els finestrals, de ferro de l’època i que no suporten vents i pluja, la instal·lació d’un ascensor i accessos per a persones amb limitacions de mobilitat, la climatització i, més important, sobretot pel temps que ha portat la negociació del projecte, una nova central transformadora de l’escomesa elèctrica. Això a banda de la nova museïtzació que hauria de permetre una millor i més comprensible contemplació de les peces del museu.

Cosas de palacio” que s’han vist i es veuran enrederides per qüestions pressupostàries, puix que el projecte s’ha periodificat per assignar-se durant un període de quatre exercicis i, com que encara no ha començat, si algú té interès a veure el MNAT a la seva seu, caldrà que s’esperi a l’any 2024 o 2025. Vale?

La visita a l’exposició és gratuïta fins a l’1 de juliol…d’enguany.

XA/RSAT

Arqueologia: com el pa que mengem

Objectes de PompeyaEl blog “Meridianos“, que es dedica a reportatges diversos, aporta una recepta per a l’elaboració de pa amb una recepta de fa 2000 anys. Concretament fa referència a un pa conservat al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, precisament aquest museu arqueològic al que voldríem que es sembles el nou Museu Arqueològic Nacional a la Tabacalera.

Posats a fer reconstruccions històriques, dedicar una estona a fer pa té un especial atractiu. Bé que la formula o recepta aportada és quelcom complexa, amb ingredients que, estem segurs, no eren disponibles a l’època de l’Imperi, com el gluten per separat. Tampoc queda clar que el forner esclau de Q. Granio Verus tingués necessitat de barrejar tres classes diferents de farines. Les preferències d’un cereal o altre estaven més lligades a la disponibilitat que a la gastronomia, i el contingut de segó també depenia de les habilitats dels moliners.

El memorable és tenir evidència de què un 24 d’agost d’ara fa 1936 anys algú feia pa, sense sospitar que una erupció volcànica seria la fi del món, del seu món.

I el que si crec és que un museu arqueològic com cal ho necessitem com el pa que mengem…o menjàvem.