El 16 d’octubre, a les set del vespre, la Sala de Cultura del carrer Major serà l’escenari d’un d’aquells actes que marquen fita: la presentació d’un nou número del Butlletí Arqueològic. No és un volum qualsevol: és el que commemora els 125 anys d’una revista que, amb constància i tenacitat, ha resistit els embats del temps i de les modes, i ha sabut mantenir-se com a referència científica i cultural.

Arribar a aquesta edat és un privilegi reservat a poques publicacions. El Butlletí Arqueològic és molt més que una revista: és l’empremta d’un projecte col·lectiu que, generació rere generació, ha mantingut viu el diàleg amb el passat. En cada número hi ha la suma de moltes veus, però també el batec d’una ciutat i d’un país que han volgut comprendre’s a través de les pedres, les terres i els vestigis.

Aquest volum especial reuneix 14 articles signats per 28 investigadors, en un viatge que va de la protohistòria fins al segle XIX. Les 460 pàgines, editades amb paper de qualitat i enquadernació en tela, esdevenen gairebé un objecte de col·lecció. Com a símbol de retorn a les arrels, s’ha recuperat la capçalera que presidí la revista entre 1921 i 1936, obra de l’artista i arqueòleg Francesc Carbó: un record del passat que reapareix, com un pont entre èpoques.

Els treballs que conformen el volum són un autèntic mosaic de coneixement. Joan Canela, M. Carme Belarte i Núria Otero tornen al Cingle Blanc d’Arbolí, revisitant coves que Salvador Vilaseca ja havia explorat, i hi afegeixen nous jaciments que enriqueixen el relat.

Salvador Pozo, per la seva banda, desplega un estudi extens sobre el mobiliari en bronze d’època romana a la Hispània Tarraconense, una recerca que completa la que va iniciar al número anterior. També hi destaca l’aportació de Laura Galán, que examina els revestiments marmoris de les cases de Tarraco, fruit de la seva recent tesi doctoral.

No hi falten estudis de gran precisió, com el que Ramon Járrega, Enric Colom, Reis Fabregat i Dolores Ynguanzo dediquen a les marques de terra sigil·lada trobades a l’avinguda Prat de la Riba. I tampoc les grans obres d’enginyeria romana: Frederic Cervelló, Judit Ciurana, Josep Francesc Roig, Pilar Bravo i Jordi López analitzen el tram de l’aqüeducte del Camp de Mart, mentre Narcís Carulla, Jordi López, Josep M. Puche i Josep Zaragoza presenten el descobriment de l’aqüeducte de la vil·la romana del Moro, a Clarà. El conjunt d’articles sobre l’època romana es clou amb una reinterpretació del jaciment de Mas d’en Bosc (Constantí), a càrrec de Lluna Magarolas, Francesc Rodríguez i Josep M. Macias.

El viatge continua a través de l’edat mitjana. Coral Cuadrada ens transporta al baix Maresme en temps convulsos, quan l’herència del baix imperi es fonia amb les incerteses de l’alta edat mitjana. A Tarragona, Manuel Fuentes rastreja la relació entre jerarquia social i alimentació a partir del Llibre del Coch de 1331, revelant com fins i tot el menjar és un reflex de poder. El medievalista Jaume Felip recupera la petjada del pintor Guillem Vidal i el contracte d’un retaule per al castell de Torredembarra (1443-1444), deixant entreveure la vida artística de l’època.

L’etapa moderna obre altres finestres: Jacobo Vidal analitza tres visures de cap al 1800 a la catedral de Tortosa, amb interessants reflexions sobre les cobertes del temple. Rafael Gabriel, president honorari de la RSAT, estudia un plànol parcial de Tarragona de principis del segle XIX, un document que ressegueix la ciutat com si fos una ferida oberta en el temps. Jordi López i Arnau López publiquen dos sermons inèdits del segle XVIII dedicats a l’arquebisbe de Tarragona Ferran de Loaces, i Jaume Massó clou el volum amb un homenatge a Salvador Vilaseca, amb notes biogràfiques i una completa bibliografia.

Com és tradició, el volum es tanca amb les necrològiques de tres figures estimades: Theodor Hauschild, Lluís Papiol i Antoni González Senmartí. Pàgines que són com a epitafis, record i reconeixement per aquells que han deixat empremta en la comunitat.

Aquest Butlletí Arqueològic de 2025 no és només un llibre: és un monument de paper. Una celebració de la recerca, del passat que retorna en forma de coneixement i del futur que es construeix amb cada descoberta. Una fita que confirma que, a Tarragona i més enllà, la història continua viva i demana ser explicada.