Adéu a Rodolfo Cortés Cortés
Vaig conèixer el Rodolfo el primer dia de classe del primer curs de batxillerat. Originari de la Torreblanca castellonera, vivia al carrer que feia cantonada a casa meva i mil vegades cada matí vam compartir la pujada fins a l’institut, a la Rambla Vella. Fill de mestre i amb una germana més gran que ell, em va confessar que l’ajudava amb els deures de casa; el Rodolfo era, indiscutiblement, el primer de la classe. Sempre treia tot d’excel·lents.
En arribar al batxillerat superior i la maniquea y absurda tria de Ciències o Lletres, ell va triar Lletres. L’únic noi quan, aleshores, només les xiques feien Lletres, orientades cap a la carrera de “Filosofía y Letras” que donava accés a feines d’ensenyament. Va ser després, de quan el Preuniversitari, o més tard, que em va dir que el que pensava era estudiar “llengües semítiques”: hebreu, arameu, àrab… jo què sé! Jovenets d’escàs coneixement, els companys i jo pensàvem que difícilment es guanyaria la vida.
Amb estudis universitaris separats a Barcelona, ens vam perdre de vista. Fins a un dia que me’l vaig trobar i em digué que se n’anava a viure a un kibbutz, a Israel. Ostres! Als anys 60 els kibbutz, les comunes israelianes, ocupaven un lloc mític a l’imaginari del jovent que començava a conèixer les comunes hippies californianes.
No ens vam veure més perquè jo vaig marxar a altres móns un grapat d’anys. Fins que me’l vaig retrobar de profe de la meva filla, aleshores flamant estudiant d’Història i Arqueologia a la URV als anys 80 del segle passat. Contactes ocasionals pels passadissos o la cafeteria del vell edifici de la plaça Imperial Tarraco
, van propiciar que em convidés a algunes visites als monuments, de les que en recordo una de molt detallada i interessant al jaciment dels Munts, quan encara no s’havien fet les primeres excavacions i restauracions.
Rodolfo Cortés fou un bon company d’institut, un bon mestre i arqueòleg que completava la seva formació i expertesa acadèmica amb habilitats de paleta, i un excel·lent acadèmic durant molts anys. I una bona persona, estimada per amics, companys i alumnes. Des d’allà on sigui, espero que contempli el que fem tots plegats amb la Tàrraco de pedra que ell va treballar i estimar.
Xavier Allué Martínez
