El cinamom i la creu de terme

_MG_8909.jpgHi ha arbres que no deixen veure el…bosc? En aquest cas no deixen veure una creu de final del camí davant del portal de Sant Antoni.

El cinamom centenari, una mèlia, un arbre procedent de l’Asia que ha anat creixent just a quatre metres d’on un dia va quedar instal·lat la creu de terme, encara més centenaria que assenyala el final del camí d’arribada a Tarragona. Les branques han crescut tant que, quan bufa vent, colpegen la part superior del creuer, amb risc de fer-ho malbé.

Pot ser que trobem una forma de compatibilitzar ambdós monuments, abans de que un o l’altre pateixin els embats dels temps.

 

(La foto és de Pere Ferré i està publicada a un reportatge de Norian Muñoz a http://www.diaridetarragona.com/tarragona/46265/tarragona-realizara-un-inventario-de-sus-arboles-emblematicos )

Arqueologia: com el pa que mengem

Objectes de PompeyaEl blog “Meridianos“, que es dedica a reportatges diversos, aporta una recepta per a l’elaboració de pa amb una recepta de fa 2000 anys. Concretament fa referència a un pa conservat al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, precisament aquest museu arqueològic al que voldríem que es sembles el nou Museu Arqueològic Nacional a la Tabacalera.

Posats a fer reconstruccions històriques, dedicar una estona a fer pa té un especial atractiu. Bé que la formula o recepta aportada és quelcom complexa, amb ingredients que, estem segurs, no eren disponibles a l’època de l’Imperi, com el gluten per separat. Tampoc queda clar que el forner esclau de Q. Granio Verus tingués necessitat de barrejar tres classes diferents de farines. Les preferències d’un cereal o altre estaven més lligades a la disponibilitat que a la gastronomia, i el contingut de segó també depenia de les habilitats dels moliners.

El memorable és tenir evidència de què un 24 d’agost d’ara fa 1936 anys algú feia pa, sense sospitar que una erupció volcànica seria la fi del món, del seu món.

I el que si crec és que un museu arqueològic com cal ho necessitem com el pa que mengem…o menjàvem.

Descobert un fortí del segle II aC a l’Argilaga

Mur del segle II a l'ArgilagaEntre els dies 6 i 19 de juliol s’han efectuat per primera vegada excavacions al jaciment arqueològic de la Costa de la Serra (la Secuita), situat a mig camí entre l’Argilaga i Nulles. Els treballs, a càrrec de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, han estat dirigits per Jordi López, Joan Canela i Núria Otero, i han comptat amb estudiants de diverses universitats i també amb la col·laboració de Marc Dalmau, descobridor del jaciment. Els treballs han estat cofinançats per l’Ajuntament de la Secuita i la Generalitat de Catalunya.

El lloc s’ubica dalt d’un turó que té una vista privilegiada sobre el Camp de Tarragona i domina un ampli territori. Prèviament als treballs eren visibles alguns murs i carreus, així com nombrosa ceràmica ibèrica i romana. S’ha excavat fonamentalment una estructura quadrangular feta amb grans carreus que s’ha identificat com una torre. També s’han documentat altres murs, entre els que s’ha de destacar una possible muralla que es pot resseguir en uns 30 m. Tot el conjunt s’ha datat en el segle II aC, moment en que sembla que es cadastra tot aquest territori. Entre el material recuperat s’han de destacar abundants fragments de paviment (opus signinum), àmfores de procedència itàlica i ceràmica de vernís negre i de parets fines.

La singularitat del jaciment rau en que és el primer fortí romà que es troba al Camp de Tarragona i a tota la província, a excepció feta de l’excavat fa uns anys a Puigpelat, però que estava tan arrasat que gairebé no en quedava res i que després de construir-hi les escoles a sobre ha desaparegut del tot.

Està previst fer una segona campanya l’any vinent.

MNAT – Tabacalera – futuro

jardi verticalAra fa unes setmanes, concretament el 20 d’abril, ens fèiem ressò de la promesa de l’alcalde de promoure la dedicació de l’antiga Fàbrica de Tabacs a seu del Museu Nacional Arqueològic.

En un encertat article l’arquitecte-aparellador Enric Casanovas ( http://www.diaridetarragona.com/opinion-&-blogs/45438/tabacalera%10el-ultimo-desacierto ) ens recorda que el conjunt d’edificis de la Tabacalera ha esdevingut el terrabastall on van a parar tot allò que no saben on posar-lo. Mentrestant els milers (de fet, milions) de peces arqueològiques del MNAT dormen oblidades emmagatzemades a una nau del polígon industrial.

L’inici de la nova legislatura municipal no ha permès albirar grans canvis en l’inèrcia, per no dir inanició, dels projectes i, sobretot i precisament, la manca de projectes clars. Les consideracions econòmiques no haurien de preocupar-nos a una ciutat que ha llençat 50 milions d’euros a l’aigüera del pàrquing Jaume 1r (per cert, felicitacions als “Jaumes” avui 25 de juliol) i que ja porten 35 milions més enterrats a un mercat que, pel que sembla, no arribarà mai a funcionar. En tot cas, però, del que es tracta és de generar els diners de les fonts naturals d’inversió en cultura pública: la Generalitat de Catalunya, el govern de l’Estat i, també, els fons europeus de desenvolupament regional (FEDER) que en el seu programa 2020 promou aquelles inversions que contemplin una transferència de coneixement a la població, per sobre de les faraòniques obres públiques que s’han fet fins ara. Al cap i a la fi, un Museu Nacional Arqueològic de la categoria que es pot muntar representa un projecte pel gaudi no només dels habitants de la regió, sinó dels milers de possibles visitants de tot el món, d’un entorn que és Patrimoni de la Humanitat.

No ens cansarem de recordar-ho..

Arqueologia dels espais – La Rambla

La Rambla de Sant JoanSi hi ha un espai emblemàtic de la ciutat de Tarragona, pocs superen el passeig que centra l’actualitat de la ciutat de fa 170 anys. Al passat alguns han fet reculls de la seva petita història i són aquestes peces d’informació que sovint es perden a l’enorme bibliografia continuadament creixent i inabastable. Penjar-la a un web pot contribuir al seu coneixement i estimular la curiositat , àdhuc la creativitat d’uns i altres, de tots els que s’estimen la nostra ciutat.

Adjuntem un recull de reportatges apareguts al Diari de Tarragona, publicació degana, a altres époques nomenada “Diari Español”, fa més de seixanta anys i signats per Josep Maria Moragas Soler, que ens ha recollit el company Jaume Gómez Travé.

(La Rambla y su historial: clica “read more”) Llegir més

Pulvinar

Pulvinar encerclatAra fa uns dies el diari local publicava que la pizzeria Pulvinar tenen pedra de Santa Tecla. És un “suelto” que surt a una petita secció amb el títol de “Sabíeu que…” cobrint la funció de no només informar, sinó també educar als seus lectors. Al text s’indica que al local es conserva una escala de l’epoca romana de la pedra més comuna a les pedreres de Tàrraco.

La paraula Pulvinar te diferents interpretacions. És un vocable antic en connexió amb aspectes del culte als deus, la cel·lebració de sacrificis i com a lloc arquitectònic prominent i espai reservat per la familia imperial per seguir les curses. Una mena de llotja però amb un important significat religiós. El pulvinar del circ de Tàrraco fou una estructura significativa i complexa per les troballes i restes que, a més, feia de connexió amb el fórum provincial. Aquesta estructura perdurà en el temps i sobre ella s’assentà en part una edificació medieval, la Torre d’Arandes.

Sempre és bo que els ciutadans coneixin el seu patrimoni i és saludable l’aportació del Diari de Tarragona. Només que, des del meu modest punt de vista, la notícia hauria de ser, no tant que una pizzeria tingui pedres romanes, sinó que al Pulvinar del circ de Tàrraco hi han posat una pizzeria. I després es pot afegir que les pizzes són estupendes i les pastes passables i que t’atenen molt bé i són molt macos. L’ordre dels factors de vegades millora el producte.

..

(Imatge de la Guia arqueològica de Tarraco. Clicant a sobre es pot veure millor i llegir)

 

¿Conjunt Històricoartístic o mostrari de bastides i estintolaments?

Casa Foxà carrer de cavallersL’any 1966 Tarragona va ser declarada Conjunt Historicoartístic, ressenyant no tan sols els monuments més significatius sinó també la bellesa i interès del conjunt urbà dels carrers i edificis de la Part Alta. Cal assenyalar que en el decurs dels últims anys s’han produït intervencions importants com la recuperació de l’antic Hospital de Santa Tecla, seu del Consell del Tarragonès, i de la Casa del General de Catalunya, seu dels Serveis Territorials de Cultura. També s’han arranjat carrers i places i s’ha eliminat el transit de vehicles en bona part del nucli antic (encara que s’hauria de continuar treballant i dialogant per millorar les necessitats tant dels comerciants com dels habitants de la zona). Alhora, per part de la iniciativa privada,s’han dut a terme reformes i arranjaments de diversos edificis.

Com a conseqüència dels planejaments urbanístics i d’actuació com el “Pla Especial de la Part Alta” i el “Pla Integral” en la dècada dels 90 semblava que la zona tenia perspectives de futur i revifava amb l’arribada de nous veïns que no solament augmentaven la població sinó que la rejovenien.

Però la realitat actual resulta molt decebedora si ens fixem en l’estat d’edificis com l’antiga Rectoria de la Catedral, l’antic Beateri de Sant Domènec (Ca l’Agapito) o la casa Foxà, al Carrer de Cavallers (a la foto). Encara més penós es contemplar els solars vuits del carrers dels Ferrers, de la Civaderia o del Comte entre d’altres, així com els nous estintolaments al Carrer de Sant Llorenç i la gran quantitat de cases de la zona que només tenen façana o que estan embolcallades amb xarxes per evitar el perill de despreniments.

El resultat és que la Part Alta s’està tornant a buidar. Molta gent marxa per la manca de serveis, per les dificultats de circulació i d’aparcament, pels sorolls de terrasses, concerts, berbenes, correfocs i activitats fora d’hores que impossibiliten el descans nocturn. No es pot viure immers en una festa continua.

Tots som conscients que estem en una època de profunda crisi econòmica, però de cara al futur immediat, s’ha de veure si convé canviar el model de ciutat basant-se amb criteris de sostenibilitat. Quatre taules en una terrassa donen per sobreviure de moment però no la rendibilitat que pot permetre atraure inversions. No té futur que quan desapareix un servei sigui substituït automàticament per un bar o una terrassa. No té futur per exemple, la degradació de comerços del carrer Major, carrer on a totes les ciutats es busca mantenir un nivell de qualitat que doni mesura de l’empenta de la Ciutat. El cas del carrer Major es especialment trist atès que pocs anys enrere s’havia creat una atmosfera força cosmopolita amb un estil propi gràcies a nous comerços que cuidaven molt la seva imatge i els seus productes. Malauradament, per manca del suport tant per part de l’administració com de la gent en general, han hagut d’anar plegant o s’han traslladat a altres indrets.

Dins d’una ciutat les centralitats van canviant, es van desplaçant.Pensem per exemple com  a hores d’ara està minvant l’activitat comercial del nostre Eixample i precisament per això s’ha de tenir especial cura en mantenir un equilibri i el que mai s’hauria de fer és condemnar un barri com és la Part Alta, origen i essència de la ciutat, a un “monocultiu” que, portat a saturació, conduirà inexorablement a la seva degradació. Pensem tan sols en com han acabat les en altres temps exitoses zones lúdiques de la Part Baixa i el Port Esportiu.

R.G.

La transferència del coneixement

Aquest article es publicà ahir a DiariMés. La nostra societat contribueix a la transferència del coneixement…el que pot. Potser que, com molts d’altres hauríem de fer-ho més.

La transferència del coneixement DiariMés

 

Les publicacions de la RSAT

Publicaciones RSAT-1Aquesta setmana hem completat l’enviament als nostres corresponsals el darrer volum del nostre Butlletí. Com sabeu aquesta obligació contreta amb els nostres corresponsals, més de 300 arreu del món, a banda de fer-nos present al món de l’Arqueologia, ens permet rebre, mai més ben dit en justa correspondència, els exemplars de les publicacions que composen la nostra biblioteca.
Val a dir que per raons múltiples anàvem (i encara hi anem) enrederits en els enviaments. Una no petita raó és l’econòmica puix que costa quasi el mateix editar el Butlletí que el correu per a fer-lo arribar als destinataris.
Als socis els hi recordem que, pels que no ho hagin recollit, tenen a la seva disposició, a més del Butlletí, les darreres publicacions de la Societat.

(Clicant sobre la foto es veuen en detall)

 

Solstici d’estiu

sun upSolstici d’estiu
En la nit de Sant Joan en època romana se celebrava el matrimoni de Júpiter i Juno. Juny era el mes ideal per als matrimonis i la fecunditat. També se celebrava el dia de Servi Tuli, nascut del foc i favorit de la deessa Fortuna. La tradició era mantenir-se tota la nit sense dormir, encenien llucanes i torxes per il·luminar les cases, i fogueres per la ciutat perquè la força del Sol no decaigués i les collites anessin bones. Aquestes fogueres havien de ser saltades tres vegades, així es purificaven i atreien la fortuna. Però a més de la festa del foc, era també una festa de l’aigua en la qual es passejava en barques adornades amb flors pels llacs i rius.

24 de Juny
El dia de Sant Joan era el dia de Janus, senyor dels solsticis, divinitat ambivalent que mira cap al passat i cap al futur, déu dels canvis, els inicis, els finals i de les portes.
En el solstici d’estiu s’inicia la decadència solar, aquest dia era anomenat “porta dels homes”, en contraposició al solstici d’hivern que es deia “porta dels déus”.

Això és una simplificació divulgativa només per a desitjar a tothom una bona revetlla. I animar a qui ho vulgui a aprofundir en el coneixement de l’arqueologia de les celebracions festives amb els recursos de la nostra societat.